Des de la foscor emergeix la mare de l'autor saludant a càmera, encara que la seva estampa no resulta ser l'habitual. Mentre l'espectador es va recuperant de la impressió, sobre la imatge apareix el títol de la peça.

Jonathan Millán posseeix una especial propensió a retratar als seus pares; tant junts com succeeix en Aparición de mis padres en un vaso o en Mis padres en el espacio, o per separat, com en aquesta peça. Aquests acaben per ser uns brillants actors interpretant el seu propi paper, el de pares. Per a aquesta peça grava a la seva mare, a manera de llunyà record o memorial encara que peculiarment maquillada, simplement saludant a càmera. La seva acció, de benvinguda o de comiat malenconiós, està destinada exclusivament al seu fill Jonathan encara que també sorgeix com un arquetip: la seva mare o la de qualsevol que vegi aquest vídeo. D'aquí la sorpresa davant la guisa amb la qual es mostra la mare de Jonathan. El retrat també resulta peculiar per la manera de la presa, un plànol seqüència gravat domèsticament, amb trípode i un gran angular que deforma lleugerament la imatge, donant-li una lleugera angoixa malenconiosa. L'expressió d'aquest vídeo es troba en la seva mare transformada i en la seva acció fantasmagòrica. El mitjà es converteix simplement en un registre per a la posteritat. Un punt de vista a través del qual ella apareix com si fos un esperit de la llar una miqueta singular i alterat. Encara que l'acció pogués semblar a priori graciosa és possible observar-la com un succés amarg. En convertir-se en una altra, mitjançant el maquillatge burleta, la seva imatge de prudent mare es dissol creant una certa tensió existencial. Podria ser una acció íntima, sense més transcendència, si no anés pel seu enregistrament, un acte de solemnització: la seva observació perllongada converteix la imatge de lluminosa a nostàlgica.