Wahab (1994) ens mostra una manera d'entendre el vídeo, i els seus quefers, més propera a l'experiència de l'escriptura, o de la poesia, o fins i tot de la filosofia, que a aquella que ve sempre lligada al desenvolupament tecnològic. En aquest sentit, el poema que aquí escriu Toni Serra transmet una paraula de cort intimista i d'aparença lleugera, espontània, una escriptura, podríem dir, automàtica, traçada -gravada, en aquest cas- amb un pols gens ferm, més disposat a trobar que a buscar.

En aquesta peça ja clàssica dins de la carrera de Toni Serra, unes polsoses cançons egípcies, acompanyen el dibuix, la dansa podríem dir, que una borsa d'escombraries comunes realitza en l'aire impulsada per un vent efímer, remolí que quan expiri acabarà amb aquella composició que apareix en les nostres pantalles al llarg dels tres minuts que dura això vídeo. Mentre bufi l'aire, una realitat es conformarà davant els nostres ulls, i apareixerà una objectivitat i una materialitat en la qual tot sembla respondre a un ritme preestablert, concorde als nostres pensaments.

Quan l'escriptura passa a ser parla i, per tant, aire, vent, quan les paraules no deixen cap petjada, quan no existeix registre de l'esdevingut, quan tot passa i gens queda, just aquí, en aquest temps que l'instant fugaç i passatger obre davant nosaltres és, precisament, on se situa la realització d'aquest Wahab.

Expliquen les males llengües que el realitzador Sam Mendes en la seva guardonada American Beauty (1999) va copiar literalment el concepte i la forma d'aquest vídeo de Toni Serra, en una de les seves escenes, una de les quals més es recorden: una altra borsa, blanca en aquest cas, recorre l'espai d'un carrer molt diferent al carrer de Tànger que apareix en Wahab, surant també mentre una veu en off ens diu que aquesta escena és la més bella que mai ha rodat, i no perquè hi ha en ella gens especial, sinó perquè és una excusa, una excusa per pensar, per recordar. Potser és veritat, potser Sam Mendes coneixia la cinta de Toni, o potser no, què més dóna?, el cas és que de vegades la vida posa alguns elements en ordre, els dota d'un ritme i d'una durada, i això, encara que d'una borsa d'escombraries es tracti, és sempre bell.

Els ritmes passatgers que conflueixen en aquest vídeo aconsegueixen exposar davant l'espectador la contingència que alguna cosa succeeixi sense determinat objecte ni designi, que succeeixi perquè sí, sense més, perquè ho ofereix la sort, perquè així ho vol l'atzar.

Passar a l'acció i gravar, com l'autor fa en aquesta cinta, alguna cosa que al principi hauria d'haver esdevingut sense deixar constància, és, com a mínim, un acte de creació des de el que s'obre la possibilitat del nou, del desconegut, un acostament a la invenció. Com va deixar dit el poeta: riure és pensar, si així ho vull.