Pensar la utopia suposa que almenys alguns símptomes en el temps present poden indicar una possibilitat de la seva realització. Però ara com ara, "cap fantasma recorre Europa". Llavors la nostra visió solament pot al·ludir a mantenir o recuperar les ruïnes de la utopia, fa molt temps que en el context europeu aquesta es va substituir pel pragmatisme; la socialdemocràcia per qualsevol voluntat revolucionària, l'estat del benestar per la lluita de classes, en definitiva el confort s'ha convertit en la principal ideologia del nostre temps.

Encara així aquesta "utopia rebaixada", actualment amenaçada pels corrents neoliberals, apareix com la més lluminosa de les utopies possibles. Malgrat les seves contradiccions, de la seva clientelisme i assistencialisme, mantenen una labor residual pels drets humans, per la dignitat bàsica, ja que en altres models de societat les desigualtats no només són de fet, sinó també de dret. La societat del benestar es basa en el principi d'igualtat i pretén aconseguir un increment de la qualitat de vida de tots els ciutadans. La diferència amb altres models liberals aquesta en què aquests parteixen de la idea que la intervenció és una amenaça contra la llibertat i que la despesa pública en serveis socials és un balafiament econòmic.

E. Andersen defineix l'estat del benestar com el "model d'estat que intervé en la vida econòmica i social per aconseguir cotes de política social i qualitat de vida. La seva intervenció se sustenta en els principis de justícia i igualtat social i pluralisme polític com a inspiradors de totes les actuacions".

Però la societat del benestar necessita la prosperitat econòmica, i aquesta parteix d'una situació de privilegi dels països desenvolupats. Aquest desajustament genera restes que es queden fora de les xarxes socials i econòmiques (tant fos com dins del territori), per la qual cosa existeix una majoria adaptada i minories marginades per les quals els mecanismes són insuficients, una població "supèrflua". La producció de "població supèrflua" —emigrants, refugiats i altres pàries— és una conseqüència inevitable de la modernització, i també es tracta d'un ineludible efecte secundari del progrés econòmic i la cerca d'ordre, característics de la modernitat.

El canvi de paradigma econòmic ens ha portat d'una "societat productiva" a una "societat de consum". En la societat dels productors, els aturats podrien estar temporalment fora de la seva estructura, però el seu lloc era inqüestionable i segur, ja que la destinació dels aturats (l'exèrcit de reserva del treball) era el de ser reclamats de nou per al servei actiu; no obstant això en la "societat dels consumidors" els consumidors fallits, incomplets o frustrats poden estar segurs que havent estat expulsats de l'únic joc de la ciutat, el del consum, ja no són jugadors i per tant ja no se'ls necessita, són població "supèrflua". Mentre que el prefix "des", en "desocupació" suggereix una sortida de la norma, gens semblant suggereix el concepte de "superfluïtat". "Superfluïtat" comparteix espai semàntic amb "persones o coses rebutjades", "malbaratament", "escombraries": amb residu.

La unió de benestar i consum és avui la característica principal de les societats desenvolupades, assegurades les necessitats bàsiques, el consum es dota de nous significats simbòlics que van més enllà del mateix objecte consumit. Llibertat, progrés social, solidaritat, democràcia són accessibles a través del consum i la objectivació de la cosmovisió capitalista es generalitza a través dels mecanismes de l'espectacle, en la seva accepció debordiana.

En aquest context proposem una trobada entre la societat integrada i la marginal al moment just quan la societat del benestar actua a la recerca de justícia i igualtat: A Madrid perviu un dels majors poblats de barraques d'Europa, denominat El Salobral, es troba en la perifèria sud de la ciutat. El passat mes de març es va acordar per part de la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament la seva demolició i el posterior reallotjament dels seus habitants, en la seva majoria d'ètnia gitana. En aquest poblat es reuneix tant la marginació definida per factors socioculturals com aquella buscada de manera intencionada per traficants de drogues a la recerca d'un espai allunyat de la vigilància policial. D'altra banda la demolició de les barraques i el posterior reallotjament dels seus ocupants atreu nous habitants que arriben a aquesta zona buscant ser recompensats amb un nou habitatge pels serveis socials. La desaparició del Salobral implica no solament la destrucció de les infrahabitatges sinó també la inhabilitació del terreny perquè no tornin a ser construïdes.

El projecte desenvolupat per Democracia suposa l'escenificació de l'enderrocament d'aquest poblat marginal com un espectacle per als integrants de societat civil. Per sobre de consideracions com la desaparició d'unes formes culturals específiques (la de la cultura gitana), la societat civil celebra la desaparició del ghetto en clau d'espectacle mediàtic. La societat civil "integrada" són els hooligans que aplaudeixen l'acció de les excavadores demolint el ghetto. El camí de la població marginal és la seva integració en la societat de consum espectacular, que els assegurarà els seus drets bàsics.