Yo soy de la gran Europa és la primera part de la trilogia Las Armas y Los Cuidados, un treball sobre la identitat i la tolerància desenvolupant el concepte de l'emigració des d'experiències i lògiques particulars. Textos en cinc idiomes europeus van traçant paral·lelament paisatges ambigus en constant moviment que prenen entitat mitjançant l'enunciació. Partint de qüestions sobre la terra natal van sorgint proposicions que restauren la idea de cultura mitjançant històries personals dins d'una unitat europea en construcció.

Aquest treball versa sobre l'acte expatriació del passat per progressar en ell. L'autor té com a objectiu mostrar-se la seva pròpia imatge a través de les paraules, naturaleses, i jocs per trobar-se a si mateix. Un vídeo encaminat a la supressió de les autodefenses apreses que s'usen en els conflictes íntims. La seguretat del bressol truncat per la incertesa, els complexos i les oscil·lacions personals. Un autoretrat de dubtes des de la seva no identificació amb els altres, paradoxalment el títol és l'única definició que dóna com certa de si mateix, Yo soy de la gran Europa.

En aquest treball pren rellevància la narrativa musical, composta al costat de Jesús Gestoso, sobre l'ambigua i eclèctica visual, que serveix de base per als desplaçaments del text escrit, eix dramàtic que detalla ambiguament les pròpies emocions sobre la seva identitat en un país estrany. No hi ha veus, ni lletanies recitades, la humanitat en el so només es troba en lleus sospirs i gemecs. Com el mateix autor explica, «l'estructura es fonamenta en primer lloc en una visió de l'"intentar"; del voler dir alguna cosa; recomençar; prendre alè per dir-ho; frenar-se en l'ultimo moment; recomençar; tenir por de ser massa pretensiós. Ser pretensiós i parlar per fi (amb tota la por d'una confessió).» Una epístola d'il·luminacions en un muntatge amb efectes senzills a dues velocitats, entre les idees d'inadaptació, por, diferència, indecisió i la manca d'aconseguir un coneixement ambivalent, d'acord amb el moviment natural.

Relacionant imatges de la naturalesa i la infància, Francisco Ruiz de Infante explora les coincidències fins a generar un flux visual i sonor sobre el qual s'inscriuen textos. Aquestes reflexions introspectives des de l'obligació personal d'exiliar-se del lloc de naixement, són deliberades com si anés algú aliè. No aquesta clar si el narrador s'identifica amb l'autor però els conceptes, paraules i experiències es combinen entre si en una xarxa poliglota de consells imprecisos. Són pautes elaborades, aparentment, des d'un país diferent convertint-se en expressions conseqüents. On la utòpica comunió dels pobles és interpel·lada per la necessitat de sentir-se individu, i sofrir les seves pròpies negacions. Com en un quadern de bitàcola, per buscar-se, reconstruir-se o deconstruir la seva memòria en la seva autodefinició que, en definitiva, és la veritable finalitat de tot èxode.