Hamacaonline

Catàleg

Notícies

GRAN PANTALLA: El miracle de la Sèrie Z

3 de octubre de 2012

El proper dimarts 9 d'Octubre a les 20h us esperem als Cinemes Maldà amb el programa comissariat per la Mery Cuesta El miracle de la Sèrie Z, segon programa de la tercera edició del cicle El Videoart a la Gran Pantalla:

Què fa que una peça videogràfica sigui categoritzada com a Videoart? Primer, la predisposició de l'espectador a entendre aquesta producció audiovisual com a videoart; segon, l'objectiu intel·lectual, més o menys evident, al voltant del qual l'autor teixeix la seva peça; i en tercer lloc (i probablement sigui el factor més definitiu) el que fa que alguna cosa sigui videoart és el propi espai o àmbit on l'acte videogràfic es produeix: fires, galeries, museus, showrooms, i en definitiva, espais protegits de l'art. Això suposaria que, si introduïm en una fira d'art - posem per exemple - l'enregistrament d'una orquestra de música clàssica assajant, amb els seus passatges d'harmonia i desafino, automàticament el públic predisposat buscaria aquest missatge semiocult que la legitimaria com a videoart.

Però què ocorre si, contràriament, traiem el videoart del seu cercle de protecció? La proposta d'HAMACA de projectar peces de videoart en una sala de cinema, encara que no desempara per complet aquestes produccions (el públic sap el que ve a veure), contextualitza de manera diferent aquests artefactes i això és molt interessant. Suposaria un hipotètic primer pas cap a l'exposició del videoart fora de les seves catacumbes. Què ocorreria llavors? En alguns casos observaríem que, el que en una galeria d'art és un videoclip amb una densa càrrega conceptual, a la MTV es tornaria un vídeo Sèrie Z. L'art contemporani acostuma a sintetitzar els conceptes que sustenten els gèneres (el cinema de terror, la telerrealitat, la telenovel·la...) i a rellançar-los, sovint, de manera desposseïda de les seves qualitats estètiques més carismàtiques. I aquest nou producte pot ser llegit en qualitat de subproducte fora de l'àmbit de l'art. El videoart és fràgil perquè el canvi d'espai d'exhibició comporta una trastocació total en la percepció de la intenció de l'autor.

Però què és la Sèrie Z? El terme remet a les ficcions basades en gèneres molt pautats que són recreats amb mitjans precaris. Els OVNIS penjant d'un fil de Ed Wood o empremtes tipus Karate a mort a Torremolinos són exemples recurrents d'un exercici de recreació desacomplexada i propietària. Els artífexs de la Sèrie Z - com molts videoartistes - treballen descomponent gèneres codificats, i en això resideix el seu problema i el seu encant. La Sèrie Z provoca hilaritat perquè sempre és un reflex còmic de la representació de la qual s'està enamorat. Però la Sèrie Z també amaga un miracle: és el del pur entusiasme, el del gaudi del joc i la regressió a les inclinacions més primerenques per la via directa del procedir infantil. En una sort de manera de fer Sèrie Z en el videoart, s'obriria la línia més recta entre la subjectivitat íntima de l'artista i l'expressió d'aquesta. Carles Congost és com la seva recreació d' Arkaran igual que qualsevol artista és com la seva expressió més desacomplexada. El miracle de la Sèrie Z és que exorcitza la nostra veritat.

No hi ha cas més diàfan en aquest sentit que Videozombies de Dani Moreno, un rescat del material que l'autor va gravar al costat del seu germà i els seus amiguets a la tendra edat de 14 anys. Videozombies (1995-2003) és l'imaginari projectat, la innocència pura del xaval que sent un amor a primera vista per unes formes i imatges (un videojoc de zombis en aquest cas) i precoçment es llança a generar-les per si mateix. El resultat com a correosa imatge de l'original i l'entusiasme de Videozombies marquen el to general per interpretar les peces que es projecten després.

De Carles Congost hagués seleccionat per a aquest cicle pràcticament tota la seva videografia, per divertida, per audaç i perquè, treta del context artístic, provocaria reaccions d'allò més variopintes. En Memòries de Arkaran (2005) Congost reflexiona sobre el rol de l'artista en la cultura del treball, prenent com a model telefilms de fantasia èpica com Dins del Laberint o Dracs i Masmorres, genuïna afició adolescent.

Hi ha desenes d'exemples que confirmen quant de Sèrie Z es pot tornar un videoclip gestat en l'àmbit de l'art quan es projecta fora d'ell. Estivem en Galícia e lembreime de ti (2006) de DSK, és descarat com només pot ser-ho un producte que se sap artie, àcid en la seva crítica a la imatge estereotípica del turisme gallec, i curull de retranca com caracteritza el treball del tàndem DSK.

De Galícia al món. L'equador de la projecció ha estat reservat pel multipremiat No es la imagen, es el objeto (2008) d' Andrés Duque. Aquest hipnòtic treball aprofundeix en els tòpics nocius sobre l'exòtic absorbits en la infància a través del joc. Un documental de viatges Sèrie Z (a força de croms) amb connexió directa al substrat on creixen els imaginaris: la infància, al·ludida per la via que va marcar la seminal Arrebato d'Iván Zulueta. A més de concepte, denúncia i bellíssimes imatges, el vídeo també porta dosi estomacant: el propi autor s'acaba menjant els seus croms.

Intensa traca de videos curts abans de culminar la sessió: les propostes de Julia Montilla, Alberto González Vázquez i Antonio Ortega connecten amb la Sèrie Z per la precarietat més absoluta de mitjans. El desacomplexament total tant d'infraestructura (el clic clic del llum de Montilla, les boles informis d'Ortega), com de sentit (desnortat González Vázquez) il·luminen aquestes tres breus i espectrals videocreacions.

Tanca Maite Ninou amb Revival Solitari (1986), un vídeo que suscita amor a primera vista. Kitsch com una pel·lícula de John Waters, apegat sense remei a una estètica ja caducada, aquest fulletó desquiciat en la seva emulació és veu directa (i entendridor) del calat i reinterpretació de certes subcultures en una època i espai determinats: els 80, Barcelona.

Arrenquem esmentant les transformacions en la percepció de la intenció de l'autor que comporta el canvi d'espai d'exhibició del videoart. Sento que el videoart agonitza. Avui consumim peces audiovisuals amb tot tipus de densitats intel·lectuals, intencions i graus d'experimentació en qualsevol lloc a través del mòbil, la tablet, les pantalles del metro... Ha plogut quatre dècades des que havíem d'entrar en un espai legitimat de l'art per poder gaudir de piruetes audiovisuals divergents dels codis de la representació mainstream. On està el lloc del videoart avui? S'exhibeix en espais protegits de l'art... o més aviat es refugia en ells?

PROGRAMA
- Dani Moreno (aka Kid Dinamo), Videozombies (1995-2003) | 10:00
- Carles Congost, Memorias de Arkaran (2005) | 21:55
- DSK, Estivem en Galicia e lembreime de ti (2006) | 5:43
- Andrés Duque, No es la imagen, es el objeto (2008) | 11:49
- Julia Montilla, Fenómena | 1:00
- Alberto González Vázquez, Una noche con Amenábar (2006) | 3:48
- Antonio Ortega, Resignación y angustia (2003)| 2:00
- Maite Ninou, Revival Solitari (1986) | 18:20