Explica la llegenda que el primer plànol va néixer per amor. Per l'amor d'un director a l'actriu que enquadrava. Tan bella era aquesta actriu, o tan gran la passió que al director embargava, que aquest va decidir apropar més i més la càmera fins que tot el plànol va ser ocupat pel rostre de l'actriu. Hi ha qui fins i tot acreix la llegenda posant noms propis a la llegenda: Griffith i Lilian Gish.

Amb el primer plànol es va aconseguir diferenciar els rostres i amb ells identificar als actors. I amb aquesta identificació va venir la filiació i la fidelitat dels espectadors, i amb aquesta fidelitat, la transferència dramàtica i psicològica de la pantalla a la ment de l'espectador. Va ser a partir del primer plànol que es va crear el Cinema com a Drama, el cinema com a submissió al relat, que és el cinema que ha arribat massivament fins als nostres dies. El cinema, des de llavors, des de la creació del Star System que va facilitar el naixement de la indústria, ha abusat molt del primer plànol.

En aquesta altra pràctica fílmica, allunyada de la indústria i de la popularitat, a la qual cridem documental, el primer plànol també va néixer d'una fascinació, però d'un altre tipus. També en aquest naixement hi ha dos noms de ressonàncies mítiques, Robert Flaherty i Nanouk. Quan Flaherty ens vol mostrar per vegada primera a Nanouk, fa un primer plànol. Després de Nanouk, Flaherty ens presenta a Nyla, la seva dona. ‘Nyla the smiling’ diu el rètol. I en efecte, en aquest primer plànol Nyla apareix somrient, i nosaltres també ho fem. “Quan Nyla apareix somrient a la pantalla, ens quedem totalment desarmats i els retornem el somriure. Com són ells mateixos, ens tornem nosaltres mateixos alhora. Totes les barreres que pogués haver-hi entre aquesta gent i nosaltres s'esfondren.” va dir Frances Flaherty en una entrevista de televisió.

En De front: humor i sociologia mostrem una selecció de pel·lícules en les quals el rigor frontal del primer plànol ve acompanyat per un extraordinari sentiment d'empatia amb allò que es filma, amb un afany de comprensió, amb un interès desmitificador. Ni la pàtria, ni la vellesa, ni la malaltia mental, ni les diferències de classe apareixen aquí com a estigmes insalvables: l'humor pot amb ells. I en el mirar de front les peces seleccionades, a mig camí entre el rigor formal i la distància respectuosa, trobem potser la major de les lliçons de Flaherty: si es produeix un sol gest en fals, un sol moviment artificial, el sentiment d'unitat desapareix. De nou, només es veurien meres imatges buides en la pantalla. Però en cap de les obres que mostrem, això ocorre. Per comprovar-ho, només cal mirar-les de front.