"Tanca els teus ulls i observa el que veus" (1)

Aquí tancar els ulls és obrir-los a una altra dimensió, i comporta no només interrompre el flux d'imatges objectives, sinó “parar el món” per poder veure. Certament quan el món es deté és quan apareix la contemplació, sense aquesta suspensió és impossible escapar del flux hipnòtic d'imatges, estímuls que assalten a la consciència i la lliguen al món dels desitjos i les pors.

En tancar els ulls allò que veiem ja no està il·luminat per la llum del sol, ja no hi ha més un “aquí fos” objectiu i distant. La llum que ara il·lumina aquest altre món és la llum de la nostra consciència. Els ulls que s'obren projecten davant i en nosaltres mateixos una realitat elàstica que ja no se circumscriu a l'habitual rigidesa del temps i l'espai. I és en aquesta realitat on s'inicia un viatge sense tornada, més allà o més aquí del dualisme: interior – exterior, per compondre un món sense fronteres entre la vigília i el somni, el real i l'irreal, la vida i la mort...

Aquesta programació mateixa està construïda com un viatge; un viatge a través de les diferents visions que aquests quatre autors ens proposen.

La primera visió és la dels Los Paseos Nocturnos de Francisco Ruiz de Infante. Un autor en el qual la idea de recorregut és fonamental; recorregut com a trànsit, aprenentatge -alguna cosa que pot experimentar-se físicament en moltes de les seves instal·lacions- però també com un viatge iniciàtic ple de perills i disfuncions, com a experiència interior que qüestiona la realitat observada i única dels adults; idea que aconsegueix el seu màxim desenvolupament en la seva extensa obra Los Lobos, un vídeo de la qual Los Paseos Nocturnos volia ser una espècie de pròleg. Los Paseos ens presenta una introspecció, un diàleg de vegades amenaçador entre les veus interiors que ens poblen a la recerca d'una lucidesa pròpia.

“Quan aquesta part de mi va morir una angoixa em va anar envaint.”

Francisco Ruíz construeix aquesta visió amb una edició preciosista i cuidada en la qual el vídeo “combina, sense complexos, dispositius tecnològics i bricolatge d'urgència”.

En clar contrast formal la segona visió d'aquesta programació Mientras tú duermes tranquilo de Raúl Cuevas, és un vídeo realitzat en un sola presa, sense retalls, sense edició, amb una presa de so directa. Qualsevol edició haguès estat una molèstia, doncs el que aquesta visió reclama és la immediatesa d'un recorregut. En el passadís fosc d'un edifici d'apartaments la càmera segueix a una persona: Espaldamaceta cantant una nana mística. Amb ell viatgem de la foscor a la llum i de nou a la foscor, balancejant el nostre ànim entre aquests àmbits. Obrint els ulls en la foscor “mentre ells tanquen les portes”.

La tercera visió Grrr! nº7: y las chimeneas decidieron escapar, de Oliver Laxe i Enrique Aguilar -filmat a Londres- és l'última peça de la sèrie Grrr!, petits grunyits davant la realitat on la nostàlgia s'imposa sobre el present. Rodada per fer “explotar el temps en trossos”, el blanc i negre filmat en 16 mm s'impregna d'impulsos, veladures, retalls i desenfoquis. Els sorolls de la ràdio es barregen amb els concordes d'una guitarra elèctrica, batecs sords de la ciutat. Oliver i Enrique ens submergeixen lentament en un viatge contemplatiu, d'un costat el contrast trist entre la naturalesa i la imparable geometria urbana, de l' altre la indissociable recerca d'una pausa, una concentració en el temps immòbil, allí on la imatge es revela en la seva bellesa i en la seva extinció. I l'observador se sent desaparèixer en la contemplació.

“La concentració contemplativa és el fruit del recolliment, és el seu secret. El seu oposat és la dispersió” (2)

La quarta visió és la de Pi'txi (Acompanyant) de Xavi Hurtado, un intens treball en el qual es condensen algunes de les seves recerques anteriors.

Pit'xi és l'acompanyant (es refereix al ksxa'w, que significa somni i esperit), intermediari i emissari entre mons. En la cultura Nasa, a Colòmbia, diverses pràctiques ancestrals amb la imatge (especialment el somni i la visió) creen una geografia sagrada del territori al voltant de la qual es mou el temps, totes les narratives de la cultura i la realitat tangible.

La visió apareix aquí com una facultat que transcendeix completament “el mirar” de la realitat quotidiana, per obrir altres ulls en veure“ del somni i la visió, per endinsar-se en les seves facetes de consulta, de curació, però també en la seva capacitat màgica de crear realitat. Així des d'aquestes muntanyes físicament llunyanes, ens arriben interpel·lacions directes i properes “vostès només distingeixen entre el viu i el mort”. La imatge seria precisament la portadora, la missatgera d'aquests mons intermedis.

(*) Prenc el títol prestat de la magnífica i breu obra de Claude Addas “Ibn Arabî et le voyage sans retour” Ed. Seuil. Encara que cap de les obres que aquí es projecten es refereixen a aquesta obra, ni al seu autor. Ibn Arabi (Múrcia 1165) va iniciar a finals del SXII un viatge sense tornada a un Orient que corresponia sobretot a una geografia interior, un viatge guiat únicament per somnis, presències i visions, alguna cosa que va plasmar en el seu concepte de “mundus imaginalis”.

(1) Manifestacions de la bellesa i aromes de la majestat, Najmu ud-din Kubra. Pèrsia S. XII. de. Sufí.

(2) idem