Som pobres de temps. Treballem tot el dia sense que hi hagi separació entre viure i produir, intentant prendre cada vegada més temps a la vida per treballar i poder afrontar deadlines i burocràcies infinites. El productivisme envaeix els nostres espais quotidians, les nostres relacions, les nostres cases… Per què en l’àmbit artístic, en què abunden pràctiques crítiques amb l’estat de les coses i amb si mateixes, naturalitzem i sostenim les precàries condicions materials de la nostra producció? L’imperatiu productivista ens insta a no adonar-nos que tenim un cos, a viatjar lleugers, a externalitzar o invisibilitzar les càrregues i les cures com a promesa neoliberal de mobilitat total, d’èxit professional, d’individualitat autònoma i sobirana. Em sé arrapats al coll els tentacles del pop ens anima a imaginar pràctiques d’interrupció i qüestionament de les lògiques de producció a partir de pensar la interdependència, la vulnerabilitat, els espais de trobada amb l’altre, o simplement el recés, com a maneres d’inflexió crítiques que ens acosten a altres formes d’estar a la vida.

A 25’ 55’ Diarios veig que una càmera recorre minuciosament un espai domèstic per enfocar els rastres d’una vida reproductiva. Trobo petjades, presències absents, restes deixades per cossos invisibles. Em sorprenc pensant en com seria eliminar el cos. Em pregunto si seria possible no adonar-se’n d’ell. Fer com si no existís. No només aquell cos. Cap cos. Esborrar tots els cossos, amagar les seves cures. Pensar en la producció com a quelcom asèptic i autònom, separat del meu cos i dels altres. Em pregunto qui habita aquest espai. Un cos que es presenta absent, allunyat del model hegemònic de presentació en el qual el cos apareix complert i sense fissures, segur i còmode en la seva posada en escena. Els cossos que s’absenten són cossos incomplerts, fragmentats, cambiants i oberts a la transformació.

La sonrisa telefònica em trasllada a un no-lloc. És Holanda, però podria ser qualsevol altre. Una mena de distòpia postmoderna feta oficina en la que conflueixen els cossos del precariat. Cossos que ansien entregar-se al treball creatiu, però que es veuen abocats a bregar amb una existència neoliberal. La protagonista gairebé no es veu perquè és la càmera, una extensió de la càmera com una pròtesis. Ja no té res a perdre, per això grava. I em fa pensar en què estem obligats a estendre la productivitat “creativa” a tots els àmbits de la vida. També apareix K., crec que és un home que es diu K. I no m’agraden gens les coses que diu quan li respon a A.

Im Fluss em convida a parar, funciona com un recés necessari. Gairebé puc sentir que nedo, l’aigua al voltant del cos. – No m’agrada estar sola – diu Trudy. Ni a mi tampoc, tot i que em van obligar a estar sola i a voler estar-ho. Els discursos del feminisme blanc i liberal van fer que les dones de la meva generació aprenguéssim a voler ser independents econòmica i afectivament, a valorar l’autonomia i la soberania per sobre de totes les coses. Despullades d’obligacions familiars i havent trencant les xarxes de solidaritat més bàsiques, de cop ens adonem que ens hem quedat soles… Volíem estar soles per sentir-nos lliures. Però una mai no és lliure quan té un cos.

Sento que pertanyo a una espècia de generació perduda. Sí, perduda. Ho va dir la meva amiga Nàdia menjant un dia en en un jardí. Va dir que les coses segurament canviaran, però també va dir que quan ho facin el nostre moment haurà passat. Per això serem la “generació perduda”, la de la precarització de la classe mitjana en l’Estat espanyol. En això vaig pensar el primer cop que vaig veure Casting 1971. En la meva pertinença a una generació perduda i a una época en la que preval un discurs que no contempla que en tota vida hi ha pèrdues. Viure escapant d’aquestes tota l’estona ens esgota. És el neoliberalisme com a dispositiu productor de subjectivitat.

¿I què passa amb el cos malalt? El cos malalt com a càrrega i com a pèrdua. L’altre dia el meu amic Momo  em va dir que som fràgils i ens creiem absoluts. Que l’antropocentrisme és “tremendo”. I els nostres cossos cada cop més vulnerables. - M’agenollo davant el cos impur, obscè, mortal. - diu a Fils D’Oblit la veu que recita a Maria Mercè Marçal. - Cos meu, ¿què em dius? i el cos apareix fràgil, al mateix temps que empoderat. Carn, pell i cicatriu. - Cremallera de carn mal tancada, però inamovible. Inamovible. Respirar, plaer, parar, pell, enfermetat, respirar, plaer, parar.

I Fuga al final, perquè obre un espai de possibilitat, per això vaig pensar que era important mostrar-la al final. Perquè en ella albiro algunes formes d’escapar i de poder parar. Veig subjectes aïllats els uns dels altres, però que es sobreposen. I hi ha certa soledat que ja no és tal. Les finestres s’obren, les escenes s’obren, es barregen les unes amb les altres. Som cossos oberts a altres cossos. Cossos travessats per altres cossos.

Em sembla important reconèixer la vulnerabilitat pròpia. Establir relacions d’interdependència i cures. La precarietat i la vulnerabilitat podrien convertir-se en llocs de resistència. Fan comparèixer altres subjectivitzacions que desafien les nocions d’autonomia i independència en les que es basa el subjecte polític (blanc i masculí) heretat de la modernitat. Obren la via a subjectivitzacions des del femení, des d’altres lògiques. Des d’altres sensibilitats que podrien servir per pensar juntes/s i críticament les condicions materials en les què treballem, vivim i ens relacionem. 

Maite Garbayo Maeztu

Programa (en ordre de projecció)

- Carmen Nogueira: 25’ 55’ Diarios, 2004, 4 min 5 s.
- Aitziber Olaskoaga: La sonrisa telefònica, 2016, 38 min.
- Cecilia Barriga: Im Fluss, 2007, 5 min.
- Francesca Llopis: Fils D’Oblit, 2011, 4 min 51 s.
- Diego del Pozo Barriuso: Casting 1971, 2011, 20 min 20 s.
- Eugènia Balcells: Fuga, 1979, 20 min 21 s.

--

Títol extret d'Em sé arrapats al coll els tentacles del pop, poema de Maria Mercè Marçal, Desglaç (1984-1988).

Un programa de Hamaca Projecta, comissariat per Maite Garbayo per a La Capella dintre de Loop Festival.