Aprender física (2012) és un assaig audiovisual basat en el llibre de Thomas Kuhn La estructura de las revoluciones científicas (1962). El vídeo planteja la importància de reinterpretar la història, de llegir el present i la seva possible transformació com un exercici de qüestionament de l'experimentat; i de la visió –com veiem? per a què veiem? qui té el privilegi de manejar diversos punts de vista i per què? per què hi ha gent que cega uns altres o per què hi ha gent que deliberadament es tapa els ulls?– a l'hora acordar els límits entre el variable i l'invariable en la imaginació. Al seu autor, Diego del Pozo Barriuso, li mobilitzen i intriguen els processos que cultural i políticament van encaminats al fet que sentim una determinada emoció, tot allò que té a veure amb la programació i estandardització de les emocions en les societats actuals. Es pregunta, per exemple: quines polítiques afectives genera l'economia?

El vídeo vindrà acompanyat de la intervenció de Júlia Sánchez Cid, que a partir d'ell conversarà sobre els dols transgeneracionals –és a dir, el poder dels instints i la memòria (col·lectiva-corporal-emocional) davant les violències i els silencis imposats–; dels aprenentatges sobre el dolor i el plaer del col·lectiu lgtbiq+ davant el rebuig, la mort i les pèrdues; de la fal·làcia del progrés i l'individu, i la necessitat de saber-nos fràgils, mortals i interdependents, reivindicant la força creadora de la por i la tristesa, i el dret ancestral a viure unes espiritualitats que ens cuiden i celebren.

Com planteja Diego del Pozo, els canvis de paradigma succeeixen en àmbits diferents al científic i en escales diferents a la de l'experiment quan canviem la posició en què ens situem, col·lectivament, enfront de la por. Connectant idees sobre el despreniment d'un cert jo i nosaltris que ja va ser, de l'acció de transicionar, de la de morir i de la de crear mons, és possible reivindicar la tremenda força mobilitzadora d'atendre l'eix espiritualitat-política.

Júlia Sánchez Cid es dedica a contextualitzar el sector funerari espanyol en la història i en el sistema-món, a qüestionar el marc legal i la cultura del tabú creat al voltant del morir, a visibilitzar les violències estructurals presents en els finals de vida i els comiats i a generar respostes de cures comunitàries a través de l’associació Som Provisionals, de la qual és co-fundadora. de la qual és co-fundadora. A més, és alacantina, va estudiar Història i forma part de les lluites per l’alliberament sexual i de gènere. Ha col·laborat amb diverses investigacions i creacions, com la recerca Economies per la vida. Pràctiques d’economia feminista a la ciutat de Barcelona: de la quotidianitat a la mesura de govern (associació CooperAcció), l’obra de teatre Aquelles que no han de morir (col·lectiu Las Huecas) o el projecte Dols Queer (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Lloc: Santa Mònica, Espai Bar
Data i hora: 9 de gener, 19:00 h
Preu gratuït, entrada lliure fins a completar aforament

«Però tinc esperança» és part del programa d'hivern Com continuar creient en el poder de la gent.

Aquesta sessió forma part del programa anual Dimarts de vídeo en el Santa Mònica.