Des dels anys setanta Eugeni Bonet és un gran col·leccionista d'audiovisuals amb diferents suports (tan químics com electrònics) i molts d'ells els converteix, o utilitza, per elaborar les seves pròpies peces. Aquest és el cas de A Spanish Delight, una pel·lícula en blanc i negre sense datar, però clarament molt antiga, a la qual ha aplicat una banda sonora. La força de l'original no necessita manipulació i com a tal és presentada, en tota la seva nuesa.

«De  España vengo, soy española,
en mis ojos me traigo luz de su cielo
y en mi cuerpo la gracia de la manola!»

Després d'una cua d'arrossegament i el rètol il·lustrat de A Spanish Delight, s'inicia una pel·lícula antiga en blanc i negre. Una dona anònima de pèl fosc amb un mocador en el cap i faldilla llarga, tots dos estampats, surt de la seva casa i camina pel camp, sense brusa, exhibint davant la càmera els seus magnes pits. Es dirigeix cap al riu on, després de contemplar les vistes i executar algunes posis juganeres, la dona es lleva el mocador i es recull el pèl arrissat mentre somriu. Tant aquestes com la resta de les imatges estan molt afectades pel deteriorament del cel·luloide, encara que la planificació de la filmació és impecable. Immediatament després es desfà de la faldilla i de la resta de la seva roba, es lleva també el collaret de perles i es posa una flor en el pèl, es tomba sobre un arbre i s'exhibeix nua en tota la seva esplendor, prenent el sol al costat del riu. Mentrestant, s'escolta «De España vengo, de España soy. De España vengo, a España voy...». Pla detall recorren el seu cos mentre jeu. Per fi, la seva cara es gira en plànol curt i, després d'humitejar-se els llavis, besa a la càmera en primeríssim plànol. Perquè, «cuando la española besa es que besa de verdad».

«Lujurioso —citant a F. Díaz-Plaja en El español y los 7 pecados capitales— ho és l'espanyol només de boca... Però el seu major plaure està a explicar les seves històries». Un pecat, el de la luxúria, en el qual no cau el vídeo espanyol. Potser és fins i tot pudorós, ja que molt pocs artistes coneguts s'han atrevit a treballar amb el sexe explícit. Desafiant aquesta tradició casta del vídeo espanyol d'èpoques pretèrites, en aquesta peça Eugeni Bonet presenta una luxúria sublim que vulneraria les regles morals de la seva època, amb una model abillada a la manera del mite eròtic de Carmen. Un cel·luloide que del solaç privat i exclusiu ha passat a ser obra d'art, a la manera de l'objet trouvé duchampià, no només per la qualitat objectual del cel·luloide, sinó en relació a més a la càrrega eròtica que posseeix gran part de l'obra de Duchamp (artista sobre el qual Eugeni Bonet ha treballat en Duchamp: retard en vídeo). De fet, no cal esforçar-se molt per veure en aquest vídeo un homenatge a Etant Donnés, com si es tractés dels moments previs abans que el cos jacent empunyi el llum de gas al costat del riu i la cascada.