Un tuareg assegut parla a càmera per explicar l'extermini del seu poble rebel. Amb la cara oculta i vestit de blau, indica com ha de ser registrat el seu testimoniatge: sense la seva imatge, sense la seva veu; a partir d'aquest moment els subtítols mostren els seus arguments. La memòria històrica tuareg és transmesa oralment, traduïda en la seva transcripció sobre la pantalla on s'exploren moments de la quotidiana i festivitats originàries d'aquest poble del desert. Un document mut, però amb música, sobre la comunitat tuareg. Poble ignorat pels mitjans de comunicació que està sent sistemàticament massacrat per l'exèrcit del seu país. El desert, de ser un espai obert ha passat a ser la seva presó.

«És millor que en el teu film la vida dels tuaregs, fer parlar les imatges per nosaltres [...] Les coses més importants no poden dir-se amb paraules».

La seva assossegada mirada explora la naturalesa dels habitants del desert, mentre se succeeixen fragments de festa tribal, la càmera és atreta per la tranquil·litat de la seva quotidianitat. Solapant moments del dia amb nocturns, festivitats amb treballs i descansos, Lluis Escartín se centra en els rostres dels seus habitants per trobar l'esperit del desert. Un punt de vista, que rebutja la violència amb la qual se sol representar aquest tipus de conflictes i que humanament intenta contemplar a les persones, els seus testimoniatges i gestos gravats en l'esdevenir diari d'una visita meticulosa, com a anotacions en un diari de viatge però amb un gran potencial subversiu i de denúncia radical.

Ja des del pròleg, en el qual un tuareg assegut parla a càmera i certifica estar en aquests moments dins d'ella, es mostra un testimoniatge ocult per la por que perd la veu per transformar-se en veu col·lectiva com a text escrit sobre les imatges. Perquè parlin per si mateixes, com si el narrador encara continués després de la seva mudesa. Una veu plural, en forma de subtítols, constituïda per declaracions barrejades i reelaborades a partir de testimoniatges de diferents dones, homes, nens, avis, combatents, supervivents de massacres, pastors... amb un mínim comú, ser tuaregs pobres, molt pobres, i als quals ningú escolta. «Jo he ajuntat tots els seus discursos per fer un, la veu d'un poble en sofriment i pobresa extrem però que té una alta dignitat i bastant que ensenyar a la resta del món».

No obstant això, a través de la música de celebració les vistes exòtiques del desert són oblidades per les persones que viuen en ell. Un poble que pel seu nomadisme, particularitats culturals (com l'única, en milers de quilòmetres al voltant, que no talla el clítoris; l'única cultura a Àfrica on la dona toca la percussió i on ni tan sols es coneix la violència de gènere) i la confusió amb Al-Qaeda ha estat constantment marginat i disgregat pels països que habiten. En la narració en off sobreescrita es denuncia l'extermini persistent que sofreixen: «si a un tuareg li enverines l'aigua i mates a les seves cabres i camells aquest mor». Pobles sencers afusellats, violacions, crema de persones vives i altres accions criminals horroroses estan acabant amb aquesta comunitat. Davant la seva incapacitat de reacció, a causa del seu aïllament i la poca visibilitat que tenen en els mitjans de comunicació: «han mort més persones que a Gaza i no hem tingut la mínima repercussió»; demanen que aquest document audiovisual sigui una taula de salvament. Una sol·licitud d'auxili a la col·lectivitat internacional, encara que al final agreguen: «també hi ha moltes (coses) que no t'hem explicat». Lluis Escartín conclou el vídeo amb una ambigüitat similar a través d'un poema de Lakdasa Wikkramasinha que és, així mateix, una autocrítica al seu propi treball:

«No em parlis de Matisse... l'estil europeu de 1900, la tradició de l'estudi en el qual la dona nua jeu per sempre sobre un llençol de sang. Parla'm en comptes de la cultura en general dels assassins sustentats per la bellesa robada als salvatges: als nostres remots llogarets van arribar els pintors, i van esquitxar de trets les nostres barraques emblanquinades».