Ja portava gairebé un any estudiant a Cuba en la Cátedra de Arte de Conducta quan, sopant en un restaurant per a turistes durant una visita dels seus pares, Núria va observar que la majoria de les taules estaven ocupades per parelles formades per turistes d'avançada edat i jovenetes cubanes.

En aquells dies (2008), l'única opció que tenien els cubans de sortir del país legalment era enamorant a un o una turista i casant-se amb ell o ella. L'amor s'havia convertit en una espècie de passaport cap a la llibertat –o cap a la il·lusió de llibertat–, enamorar i seduir permetia somiar amb una vida millor, real o no.

Aquest mateix dia va decidir casar-se amb un cubà per a conèixer i visibilitzar el que allí estava passant, aquest intercanvi d'interessos, aquest mercat de somnis, sexe i companyia.

La idea era seguir el mateix patró. Es casaria amb un cubà, li facilitaria els mitjans per a obtenir els anhelats papers i permisos per a sortir del país a canvi d'utilitzar-lo en una obra d'art. Utilitzaria l'amor com a mitjà per a enganyar a la burocràcia cubana i espanyola. Així va néixer el projecte Ayuda Humanitaria.

Amb aquesta intenció va convocar una espècie de concurs públic en el qual s'oferia com a esposa al cubà que li escrivís «la carta d'amor més bonica del món». Un jurat compost per tres prostitutes cubanes s'encarregaria de triar a la carta guanyadora. Seguint les condicions interessades que s'apliquen habitualment en l'«ajuda humanitària», en les bases va exigir al seleccionat estar a la seva disposició per a qualsevol demanda durant el temps que durés el seu matrimoni. Una vegada adquirida la nacionalitat, es divorciaríem, tal com dictaven les bases del concurs. En el cas de venda de l'obra, es faria repartició de béns dividint-se els guanys a parts iguals.

* Pots visualitzar aquesta obra de manera íntegra en el següent enllaç:

https://vimeo.com/ondemand/ayudahumanitaria