Videoclip domèstic a partir d'una cançó amb el mateix títol, on floreix una ironia subtil. A través d'instants i detalls de la llar s'articula un poema d'al·lusions a la neteja i la impossibilitat de la màxima netedat. Sempre hi ha soroll, sempre hi ha pols, sang o petjades. Una neteja proferida per l'educació i societat, que és impossible de culminar plenament en un món brut i replet de desigualtats dedicat a esborrar tota petjada del cos, la memòria i els sentiments.

Inscrits en la cadència de vaivé de l'habitual existeixen moments abstrets per pensaments paral·lels on es colen sorolls. La brutícia emergeix de la bretxa que apareix entre el tedi i l'obligació. Poderós pensament subtil, per als altre invisible, que distorsiona interiorment el quotidià. Es percep que res està com deuria, que hi ha taques en el necessàriament impol·lut.

Des dels llibres ordenats la pols flota en l'aire, la roba dóna voltes en la rentadora, un nen és banyat, es desenfoca una ombra amb reflex de televisió, ventilador, més pols, rellotge, lavabos, gotes de sang, superfícies amb petjades.

Mitjançant una impecable facturació d'imatges íntimes de l'hàbitat domèstic, els autors reciten una rondalla sobre la netedat com a norma imposada. “La cançó de l'harmonia” és un avís davant la creació de la unitat social com a norma única d'evolució. Parla d'una societat asèptica i ordenada on les lleis han desaparegut, les energies són verdes i no hi ha motiu per a suposar enemistat. Parla d'un món aparentment perfecte obtingut a costa de qualsevol vestigi d'humanitat. Perfecció que embruta. Paradoxa d'una societat, que ha deixat de creure en la igualtat, dedicada a esborrar els seus rastres íntims en cos, memòria i sentiment en lloc de pensar la pròpia brutícia de la seva ordre.

A partir d'un esquema de videoclip, en un tempo pausat, s'organitzen moments comuns en seqüències que donen una estructura sincrònica i compassada entre els plans de detalls al llarg del temps. Les diferents veus i els instruments (baix i ritme de raspallat de dents), produeixen una sensació de redundància, contenció, humanitat i ordre natural que és trencada per la impossibilitat de subtils desordres. Aquesta cançó de l'harmonia i el món, irònicament plantejada des d'una actitud positiva, es converteix en una proposta per a assumir el caos quotidià en pau.