Casa d'Amèrica adopta la forma documental per a recollir les opinions i el procés creatiu, del grup de becaris d'arts plàstiques de Casa d'Amèrica l'any 2002, del qual Diana va formar part.  Com a projecte per a l'exposició final, l'artista concep un vídeo en forma de reportatge sobre la preparació de la pròpia mostra, entrevistant els seus companys, i incloent-se a ella mateixa.

La peça, a més de convertir-se en un testimoniatge excepcional del moment i recollir cadascun dels projectes comentats pels protagonistes, acaba sent un retrat a petita escala de l'actual esfera de l'art, poblada per artistes, comissaris i gestors, mostrant a la perfecció les atribucions socials de cadascun d'aquests sectors i les seves estratègies de promoció.

Adoptant el llenguatge del reportatge clàssic, artistes, comissaris, crítics i gestors ofereixen les seves opinions. Curiosament, la mateixa autora s'entrevista a si mateixa, explicant el seu projecte per a l'exposició final que no és un altre sinó la realització d'aquest vídeo, la qual cosa genera un irònic bucle de citació de la seva obra dins de l'obra mateixa.

La peça, a més del seu valor propi com a anàlisi dels processos de creació contemporanis, constitueix un testimoniatge històric únic de l'època, com a document de les opinions d'artistes espanyols i llatinoamericans avui dia molt excel·lents com Cristina Lucas, Martín Sastre, Alexander Apóstol o Jonathan Hernández entre altres; i de  critiques com Eva Grisntein o Isa Benítez; sense oblidar que recull també les opinions del director del grup: Rafael Doctor que planteja l'exposició com a suma d'energies creatives.

El treball que ha desenvolupat Diana Larrea en els últims anys se situa en un territori de reflexió sobre la pròpia pràctica artística i la seva implicació amb la vida de l'individu. L'artista sol servir-se de disciplines obertes allunyades de l'art mes objectual per a oferir mirades transversals sobre l'acció de crear, amb un especial interès pel binomi art-vida. La performance, el happening, el vídeo i la instal·lació, són algunes de les seves pràctiques preferides modelant amb art efímer camps de reflexió que dialoguen entre si. Diana no se serveix de tècniques o disciplines prefixades sinó que busca la forma adequada  a cada projecte. Això dota a la seva obra de major riquesa i dificulta etiquetar superficialment el seu treballs.