El vídeo registra una acció en grup que l'artista va idear per a realitzar als carrers de Madrid per a reflexionar sobre la conducta del ciutadà en l'espai públic, i la manera en què reacciona davant els imprevistos que s'interposen en el seu camí en un entorn social rutinari, paradoxalment cada vegada més controlat des dels poders. Quinze persones abillades amb un mico de treball vermell se situen davant d'edificis emblemàtics, en places i escalinates, creant en la seva disposició figures i formacions a manera de barreres humanes, interrompent, modificant o obstaculitzant el pas de vianants.

El treball que ha desenvolupat Diana Larrea en els últims anys se situa en un territori de reflexió sobre la pròpia pràctica artística i la seva implicació amb la vida de l'individu. L'artista sol servir-se de disciplines obertes allunyades de l'art més objectual per a oferir mirades transversals sobre l'acció de crear, amb un especial interès pel binomi art-vida. La performance, el happening, el vídeo i la instal·lació, són algunes de les seves pràctiques preferides, modelant amb art efímer camps de reflexió que dialoguen entre si, en la línia del “art relacional”.

Aquesta vídeo-acció, en la seva simplicitat, aporta multitud de significats i sobretot desplega moltes preguntes. La primera concerneix l'ocupació de l'espai públic i a la manera en què els ciutadans reaccionen davant la intrusió d'una realitat nova. En la majoria dels casos, descobrirem que els ciutadans accepten aquesta trobada inesperada passivament, acostumats com estan a la ficcionalización de la quotidianitat. En segon lloc es planteja el tema de la consideració de la naturalesa de l'art per a la majoria dels individus. Resulta paradoxal que en aquest cas “l'acció artística” que planteja l'artista, estaria influint directament en la seva viure, en la seva quotidianitat, i no obstant això pocs ciutadans semblen conscients. Aquest significat es reforça situant algunes d'aquestes barreres humanes prop de museus o  entorns artístics emblemàtics (al costat del Prat o El Reina Sofia, per exemple). L'espectador acudeix a veure i a ser “afectat“per aquests quadres i escultures; però no és conscient que aquestes barreres humanes que li impedeix el pas “són també art”.

Finalment, no cal oblidar comentar la potència estètica de l'obra: el ritme estètic de mòduls de color que es formen, accentuant una arquitectura de pilars humans potenciada per les formes circulars. Tota una arquitectura humana dibuixant geometries orgàniques que dialoguen amb el fluir canviant dels vianants.