Com ja fes en el treball Un Dia Brau, el realitzador Iván Marino, torna a elaborar un assaig visual centrant la seva mirada entorn de la seva tia Rosita Bravo, una dona d'avançada edat que presenta símptomes de patir algun tipus de demència senil. En aquest cas Marí cerca 5 localitzacions o situacions diferents en els quals el subjecte en qüestió es presenta realitzant una sèrie d'activitats tals com menjar, passejar o acariciar els comptes del seu rosari. En aquestes activitats presumptament banals l'autor aconsegueix trobar i fer-nos reflexionar sobre la bogeria, la precarietat física i els límits de la vida.

La càmera detallista de l'artista es posa sobre una sèrie de detalls que aconsegueixen infondre calor al que d'una altra manera seria un retrat fred o desapassionat, i l'esmalt de les ungles de Rosita, la seva mirada extraviada, el balanceig de la seva mà en deixar-se portar en la seva cadira de rodes ens recorda que després d'aquest rostre arrugat, existeix una persona capaç de divertir-se i emocionar-se, empenyent els confinis de la seva vida a nous racons i sensacions.

Així amb aquest interessant treball Marino no tan sols realitza un estudi sobre l'ésser humà sinó que obre una infinitat de preguntes entorn del temps i el seu decurs, entorn de la vellesa i la vida, entorn del mirador i el ser observat. És per això que amb aquest treball l'autor aconsegueix teixir i consolidar una relació a vegades difícil però summament estreta amb la seva tia que malgrat semblar viure aliena al seu voltant, de tant en tant mira directament a la cambra, orgullosa de si mateixa i buscant la complicitat del realitzador.

Poc després de gravar aquest treball Rosita Bravo va morir, motiu pel qual aquest vídeo esdevé un discret monument en la seva memòria.