A Cine Doré Diana Larrea torna a reflexionar sobre l'aura de l'art i la manera en què acabem mitificant a l'artista i a les seves produccions, convertint algunes peces en veritables icones que generen efectes propis al llarg del temps. L'artista realitza un remake d'una de les escenes més cèlebres de la pel·lícula Al final de l'escapada (A bout de souffle) de Jean.Luc Godard, convertida per la nostra cultura en un film de culte

Optant per la imatge en blanc i negre; abillada amb l'estètica de la protagonista: l'actriu Jean Seberg, i usant la banda sonora original del film, Diana accentua el matís intel·lectual de l'obra que homenatjarà, que fins i tot apareix subtitulada.

Es reprodueix l'escena situant-la en el Passeig de Recol·lectes madrileny. La protagonista embeni periòdics al crit de “New York Herald Tribune” mentre dialoga amb Jean Paul Belmondo, que per a l'ocasió és interpretat per un actor.

Interessada per la interacció amb els transeünts i pel desenvolupament de projectes en l'espai públic, la potència de la situació creada es basa en introduir aquest remake en un entorn viu, el del fluir de la gent que passeja dels carrers madrilenya i enfrontar-los a una escena de culte de la qual alguns tindran una referència o almenys records, per ser un lloc comú de la cultura europea.

L'obra suposa un homenatge al cinema d'autor, a la inspiració que rebem a través d'aquestes obres originals. Curiosament es genera una cadena de citacions que comença en les referències al cinema negre que fa Godard en el film i acaba en la versió madrilenya que Diana inserida en la multitud.

El titulo de l'obra s'apropia del nom de la sala que és seu de la Filmoteca Española Cine Doré, que ha estat punt de trobada per als amants del cinema al llarg de generacions.

Al mateix temps, aquest treball “reconcilia al videoart amb el cinema”, en la línia del vídeo de creació que es porta fent des de finals del segle XX en el qual tots dos mitjans tornen a dialogar. La peça de Diana, en la línia de la de creadors com Douglas Gordon, torna als referents cinematogràfics que han construït la nostra estètica, i els “detourneen”. És a més significatiu, que triï a Godard, un dels artistes que més s'ha implicat en tots dos mitjans, i que és un precursor en l'ús del videoart.