Emergint dels universos virtuals cap a la realitat, tot el real que pot ser una imatge electrònica, Rosa Sánchez planteja la relació especular de dues ballarines en tres espais d'una ciutat pròxima al mar. Accions gravitacionalment desequilibrades, moviments físicament impossibles, excepte en la seva existència en vídeo. Percepcions, dispositius visuals, o artificis, que permeten desenvolupar espais amb una gravetat intuïda, on els límits i orientacions són difusos.

Del interface marí sorgeix una dona, que s'alça i reposa en un dic (so de connexions electròniques). Fins que palpa el sòl de fusta, sobre el qual s'arrossega, sense quedar clara l'orientació gravitatòria d'aquest món. Amb ressons urbans de fons, en un espai de miralls distorsionadors dansa davant el seu reflex i el d'altres ciutadans, explorant la seva imatge. L'observació del seu entorn és autoreferencial en la mesura que remet a si mateixa en una sort de miralls i, d'aquesta manera, ni ella, ni la seva observació són possibles sense la seva alteritat. De sobte del seu cap apareix una altra, el seu reflex deformat es fa real, assumint autonomia pròpia. Distorsionades en les orientacions dels seus moviments acaben suportant els límits de dos plans de miralls. En un tercer espai, un mur blau amb gravetat pròpia, com una línia de força que separa fusta de cel, les dues figures dansen (en vermell una, i blau l'altra). Vermella intenta traspassar-la, blava al mig ho evita successivament. El que precedeix a la fugida provoca un estat d'alerta en blau, fins que vermella passa a l'altre costat. Consumant aquesta contínua superació de límits les diferents seqüències d'espais ambigus: línia blava, mar, ciutat intuïda i mirall, es descomponen en plans rectangulars abatent-se en una realitat electrònica a la qual elles estan encadenades.

Més enllà de la creació d'avatars, com en Blank e_motivi, aquestes presències reals sense identitat reaccionen anímicament. Encara que assumeix el seu reflex, com a individu, intenta distingir-se de la seva altra. Els actes d'ambdues són moguts pel desig de perviure, d'existir, encara com a fragments amnèsics. El seu desdoblament, operat mitjançant l'articulació de la mirada retornada, sembla provenir de l'obsessió imposada de trobar un sistema de realitat fiable, com en “Catalèpsia”. Elles no poden percebre l'estructura que les conté, només la intueixen a través dels seus moviments, que estableixen com una propietat més del seu particular entorn urbà. Perquè més enllà de la pantalla existeix una realitat descomposta causada pels mateixos que generen la il·lusió.