Un accident. L'autor prostrat per obligació mèdica davant una finestra sense vistes. Tampoc troba cap interès en Internet. Conclusió: ordenar el disc dur, d'on emergeixen arxius propis de vídeos emmagatzemats. Aquesta és una història d'històries la certitud de les quals resideix que van ser gravades en aquells llocs i aquestes persones estaven allí. Microrrelats amb aparença documental i autobiogràfica però construïts des de la ficció.

Andrés Duque parteix de la realitat més banal i intranscendent, en termes de ficció o documental, per exercir una tergiversació subtil i engalipadora, dissimulant una adulterada situació del punt de partida. Els formats (Super8, vídeo domèstic, reportatge, footage) s'entremesclen sense una lògica aparent, més que per la seva congruència. Les referències al cinema són constants, de fet l'accident prové d'intentar emular el cinematogràfic salt al tren des del pont, encara que en cap moment pretén construir un relat heroic, ni tan sols cinematogràfic. A partir d'aquí se succeeixen històries recorrent fils entre Barcelona i Caracas, el present i el passat, recobrat i comparat.

Les històries són trossejades i combinades mitjançant paradoxals relacions. Cada seqüència és una astúcia audiovisual que situa a l'espectador entre la gaubança i la incertesa. Constantment qüestiona el moment actual de l'audiovisual simultanejant petites fantasies al costat d'anècdotes, instantànies de souvenir i d'experiències, escenes construïdes i reeditades cap a un punt de vista proper però dispers. Ambigüitat, distorsió, equívoc, fins i tot artificis, recursos a través dels quals el jo de l'autor «fuig» constantment. A través del personal ús dels procediments alegòrics triant amb cura on va o en relació a quina, aconsegueix un enunciat de cerca, qüestionant-se constantment així mateix sobrevolant el metassaig sobre el cinema sense influències. Experiments narratius al costat de situacions documentals i diferents poètiques, diferents associacions entre els elements i exercicis audiovisuals, travessant transversalment gèneres fitats mentre enalteix la perfecció del fràgil i de l'efímer. Finalment enfila totes les micropeces en un trencaclosques que transita entre el somni i el record des de les seves pròpies circumstàncies, amb les seves arestes, punxons, delícies i il·luminacions. Una pèrdua propera dóna títol al vídeo i ho clausura, paradoxalment una caiguda obre i tanca el mateix, finalitzant una seqüència de «accidents».