Mentre un esforçat Félix Fernández intenta estudiar, l'exterior de la seva habitació és envaït per bastides i obrers que fan impossible la seva labor.

«Que allò fos un canvi essencial és una altra història, però tendeixo a pensar que tot compte. En última instància, una vida no és més que la suma de fets contingents, una crònica d'interseccions casuals, d'atzars, de successos fortuïts que no revelen res més que la seva pròpia falta de propòsit». (Paul Auster, L'habitació tancada)

A Coreografía de una doble ventana es fa patent les dificultats de sincronitzar la intimitat amb l'entorn que està fora. A través d'imatges de l'interior d'una habitació, on deambula i estudia l'autor, s'observa un exterior barrat per bastides i obrers que reformen la façana de l'edifici. El lloc de treball per a l'art s'ha convertit en presó per a l'artista. El so també juga amb aquesta doble dinàmica, un tema introspectiu d'Eric Satie és interpel·lat per les percussions, cridadisses i algaravies de l'obra en procés. La clausura total és impossible, encara posant-se cascos, el soroll i la vibració exterior es filtren, impossible concentrar-se, impossible aïllar-se de la realitat circumdant.

Les idees, habitualment nascudes pel recolliment o la solitud, no quallen per la falta de silenci. A penes es posa a treballar/estudiar es deté molest. Les circumstàncies ratllen, aclaparen i desesperen, l'única solució és transformar-les i convertir-les en una cosa positiva com, per exemple, en un ready-made: un vídeo en el qual aquestes circumstàncies i els seus efectes siguin els protagonistes, adoptant una despreocupació sensible més enllà del bon o mal gust de la situació.

Amb l'edició del nombrós material gravat, donat suport per les diferents posicions de càmera i la música, Félix Fernández estableix una dansa generada en un primer moment per l'atzar de les coincidències felices. Els seus moviments són compensats amb els de les persones que estan en l'exterior i viceversa, sense un pla o una raó premeditada. Una coreografia que sincronitza l'atzar amb els moviments merament funcionals de tots dos: l'artista i els dos obrers. Transgredint l'anhelada i frustrada harmonia per al treball intel·lectual, Félix Fernández sàviament recicla el caos generat al voltant seu celebrant la recòndita, elegant i violenta bellesa de la supervivència.