A manera de negació del videoclip a l'ús, Clemente Calvo escenifica un amor fosc a partir de fotocòpies i altres intervencions plàstiques sobre fotografies de moda.

Pràcticament inèdit, només amb una projecció pública en 2000 i la publicació d'un extracte en el CD de la mostra Travesía: el Audiovisual Aragonés (2003), Dark Loveés un treball desenvolupat amb les tècniques artesanals de l'audiovisual domèstic. Obra frontissa en l'evolució de l'autor, marca, igual que els ha succeït a molts altres, la seva transició de l'analògic al digital, on la modificació de suport i format és una de les constants. Rodat en Super8, vivificant inusualment fotografies i fotocòpies de models dels anys 80, el cel·luloide va ser pintat manualment per l'autor. Davant la impossibilitat d'editar la bobina, aquesta va ser conservada fins que ell mateix la va passar a VHS per a, finalment, efectuar la captura digital en 2000 «amb una Miro DC-30», format sobre el qual va aplicar definitivament la postproducció i va introduir el tema sonor, compost a partir de les imatges apropiades i distorsionades.

Dones que es converteixen en abstraccions de si mateixes en enfrontar-se a la seva simetria, a través de l'efecte mirall, Super8 intervingut i una llum puntual que delimita borrosament els marges circulars de la imatge, com si d'una cambra fosca es tractés.

Convivint irradiacions de diferents ordres, tant de les tecnologies analògiques com de les digitals, el vídeo resultant és el que sol·licita una música determinada, al contrari del que succeeix habitualment amb el videoclip. D'aquesta manera, la cançó aconsegueix filar els fragments i donar-los una coherència que els travessa circumstancialment, atorgant a cada imatge identitats efímeres. La mescla caòtica genera ambients persuasius a partir dels processos de conversió. Els sorolls de les diferents tecnologies s'amalgamen orgànicament, conformant un terreny fosc d'amor tràgic.