Des que Hegel escrivís sobre la dialèctica de l'amo i de l'esclau molt s'ha especulat sobre les relacions de domini/subordinació, però aquesta discussió sempre va romandre en l'àmbit més purament teòric i va funcionar més per a pensar sobre els processos dialèctics que com a element de reflexió social. No va ser fins que teòrics post-estructuralistes comGilles Deleuze o Michel Foucault revisessin treballs d'escriptors “maleïts” com Masoch o Sade que van començar les conjectures sobre el caràcter polític del que fins llavors havien estat titllades de desviacions sexuals: jocs i exercicis de submissió, subordinació, dominació i càstig. En aquesta vídeo-acció, Morey es val d'un fragment del treball cinematogràfic de la pel·lícula Nouvelle Vague de Jean-Luc Godard per a proposar una particular reflexió sobre les estructures de dominació que articulen tots els processos socials.

La performance que registra aquest treball va ser realitzada a la sala Cúpula de Venus de Barcelona (adequada per a aquesta acció) primer en solitari i després amb audiència. Totes dues parts poden mostrar-se de forma independent o correlativa. A la primera peça l'acció respon a una teatralització i un monòleg representats en solitari, en la segona amb públic. Així, en aquesta, un grup d'assistents es trobaven submergits en un entorn completament cinematogràfic, una dona, convenientment vestida amb abillaments de caràcter fetitxista o vinculats a l'imaginari sadomasoquista, servia repetida i pausadament copes de vi entre els estranyats assistents. Ràpidament constatem que en el vídeo apareixen diversos graus de dominació, la primera i més evident, la pactada entre la “cambrera” i l'artista. Però aviat veiem com la incomoditat i violència que s'apodera del públic convocat esdevé d'una situació de subordinació no pactada per endavant, aquests es veuen sotmesos a un joc les regles del qual desconeixen i són un engranatge més d'un procés sobre el qual tenen escàs control.

El personatge central del vídeo, la cambrera, arribat a un punt es desprèn de la mordassa que la mantenia callada i recita un monòleg (procedent de l'adaptació cinematogràfica d'un text de Friedrich Schiller extret de la pel·lícula Nouvelle Vague de Godard) que compleix amb la seva part de l'acord de forma perfecta, parlant sobre la dominació i la submissió, i que converteix al públic en partícip d'un pacte secret però visible.