Aquest vídeo es presenta com un retrat d'artista en el seu entorn, el propi Cabaleiro apareix parlant sobre temes que li interessen, sobre el seu treball, la seva vida i tot en un hàbitat quotidià, però, sabent que la imatge és sempre una construcció, pot aquest treball ser un exercici de fals vídeo-documental?

Quan un veu aquesta obra entén perfectament el gènere, documental de l'artista per l'artista, totes les premisses condueixen a aquesta conclusió, ja que veiem imatges de l'autor divagant sobre diferents assumptes, li veiem en la seva intimitat, amb el que sembla ser la seva parella, en el bany, parlant d'alguns dels seus treballs, comentant temes de la seva obra etc. Però arriba un moment en què una es pregunta, i si aquesta no és la seva casa? i si la seva núvia fos una actriu? i si el protagonista no fos tan maldestre com apareix en el vídeo? Només llavors és quan un veu que aquest treball entronca amb una altra tradició completament diferent, la del fals documental. A l'estat espanyol s'han donat nombrosos exemples d'aquest tipus de pràctiques, des de la magnífica sèrie que per al canal sud realitzés Martín Patino a l'aclamat Cravan vs Cravan del jove autor Isaki Lacuesta.

D'aquesta manera una veu com la trama del vídeo està al servei d'una narrativa que no és la que immediatament se li apareix a l'espectador, i malgrat recuperar certs trets que constatem en altres treballs de Cabaleiro, com poden ser l'elogi al quotidià, la incomunicació entre éssers humans o el seu interès per la mes anònima normalitat, però en aquesta obra aconsegueix introduir un registre nou que posa en escac la resta d'articulacions: l'absurd.

És tan paradoxal veure a un artista parlant de si mateix, veure com unta amb el seu ego cadascuna de les seves asseveracions, que la ficció no pot fer una altra cosa que tornar-se humor. Un humor silenciós i en moment una cosa vergonyosa, ja que una identifica la paròdia, i és capaç de recordar un gran nombre de treballs semblants a aquest en el quals la caricatura no era tal.