Dues pantalles paral·leles, la ciutat (des de càmeres de vigilància) i els seus enderrocs (o els del World Trade Center l'endemà passat) mentre que sota subtítols constants com a veu muda de l'autor omniscient que àmplia el contingut cap a l'individu desarrelat i la dissolució del model actual d'urbs al mateix temps que s'escolta el relat d'un rescatador de soterrats.

«Ja no existeix l'aquí, tot és ara!» (Paul Virilo)

Cinc fonts d'informació paral·leles. En imatges la ciutat vigilada per les càmeres, el desenrunat de les Torres Bessones, ensulsiades i les paraules escrites per l'autor, com a subtítols, que parlen de la deslocalització de les persones a partir de les tecnologies de comunicació telemàtiques i la dissolució del vell ordre urbanita per un altre global. Mentre que en la banda de so un brunzit dramàtic i, per damunt, les experiències narrades d'una persona dedicada rescatar de vides enterrades.

El fin de las palabras forma part de la Trilogía de la desaparición, tres vídeos amb les paraules «El fin de» com a denominador comú. Aquest tracta sobre la desaparició física de les estructures contenidores de l'individu en temps d'hipervigilància i observació de l'altre. Tres treballs que evidencien la crisi social, la convulsió de la cultura actual, a partir de la digitalització de la persona, les seves relacions i comunicacions.

La desaparició de la ciutat, fins i tot el barri (on tots es coneixen pel seu nom i passat comú), a causa de l'hipercomunicació vigilada que suposa Internet implica una altra forma d'alienació de l'individu exemplificada per l'extrema incidència en la por i la seguretat com a model de control a partir del 11S que pot portar a pensament únic mitjançant l'ull del Gran Germà. Una alienació entesa com a manera de coneixement, un amb si mateix en diàleg amb les forces interiors, connectat en el seu caràcter de minoria amb altres comuns, un nou lloc en el si de la humanitat. No un aïllament sinó una forma d'estar de l'individu en el món implicat en la societat global i participant com a públic, al mateix temps que actor, dels continguts per ell triats. Però est, aparentment, discurs catastrofista es resol en expectatives de canvi i millora, no és un delit romàntic per la ruïna sinó una enunciació de la situació d'enderrocament que sofreix la societat actual anhelosa per la construcció de nous edificis, noves maneres, models i formes per a una nova cultura on les regles han canviat radicalment. Aquest «retorn a la paraula», que divulga Raúl Bajo Ibáñez, suposa un retrobament amb l'entorn i els seus habitants, molt major que el barri però tots encara més pròxims, tant física com intel·lectualment.