«Som petites peces perdudes en el fred d'una màquina antropològica massa gran per a ser governada. No es tracta de controlar la màquina, em diries, n'hi ha prou amb deixar-la en suspensió».

El fuego dormido és una peça audiovisual en la qual la relació entre l'àudio i la imatge no es dóna de primeres com una cosa intrínseca. Una noia se sotmet a una operació d'ulls, la imatge documenta tot el procés. L'àudio no obstant això correspon a una intimitat afí als processos de duel. Una veu femenina ens llegeix la carta que està escrivint, entenem que el seu destinatari és la persona morta i sobre ella recauen els retrets, les disculpes i els afectes. Dos processos de canvi que, si al principi es mostren a l'espectador com a autònoms i inconnexos, en la seva final es revelaran com els propis d'aquella noia que ara aixeca de la cadira d'operacions. Exposem aquí un lligam entre els procediments de la ment i les facultats de la mirada, com dues parts d'una mateixa cosa, que no obstant això han d'exercitar-se per a trobar trobada.