Posició no accssible en el mode de vista prèvia
En aquest migmetratge, Lluís Escartí aborda la revolució d’Egipte després de les concentracions a la plaça Tahrir. Amb un muntatge àgil, Escartí enllaça els testimonis dels joves que han participat activament a la revolució, lluitant a peu de carrer.
La decisió de tractar la violència sense mostrar-la recorda al seu treball anterior: Amanar Tamaquesh (2010). Aquí, no obstant, els joves miren a la càmera i relaten com van morir els seus amics i donen la seva visió sobre la necessitat de la lluita. La por, en la seva inevitable aparició però gradual pèrdua, és un dels motors del relat. “Anar a la revolució no és més perillós que creuar el carrer: pots morir en ambdós casos”, diu una de les joves. També ens trobem amb una reflexió constant sobre el paper de l’art en qualsevol lluita social i la perdurabilitat de les obres en un context de morts i assassinats constants; reflexió que al·ludeix, també, a la necessitat de filmar una peça com aquesta.
El migmetratge s’impregna de la vitalitat i convicció dels joves que ens presenta que, com anuncia la cita que obra la peça, es neguen a prendre’s tràgicament el context dramàtic que els envolta.