A més de trenta anys dels primers treballs de televisió popular, iniciada per Muntadas a Cadaqués Canal Local i continuada pel col·lectiu Video Nou en els anys setanta, Fito Rodríguez revisa aquest concepte plural (televisió alternativa, televisió comunitària, experimental tv, ús emancipador dels mitjans,VT is not TV?, espai públic comunicatiu, proxivisió, telestreet, art i televisió). L'emissió televisiva a les mans dels ciutadans, de ser exclusivament difosa en els bars a estar en totes les llars gràcies a internet. Un gran canvi que modifica i invalida qualsevol estratègia planificada pel capital i les seves corporacions des dels inicis d'emissions en la “caixa ximple”.

«Vídeo: (De l'angl. vídeo, i aquest del lat. vidëo, jo veig). […] 3. m. Aparell que grava i reprodueix mitjançant cintes magnètiques imatges i sons procedents de la televisió o d'un altre aparell de vídeo.» (RAE, vintena segona edició)

És indubtable que la televisió atreu, estigui on estigui sempre rep alguna mirada. Una atenció esclava completament desinteressada, buida. Des dels inicis de l'enregistrament amb vídeo portàtil es va veure com una eina de lluita contra els continguts adreçats pel poder. El vídeo, com a art, ja des de la seva primera peça (la visita del Papa a Nova York gravat per Nam June Paik) va ser exhibida en un bar (A Go Go, NYC), una emissió pública. Durant la dècada dels setanta una de les línies de recerca de l'art seria la relació VT/TV (video tape contra televisió) i una altra, de la multitud que van existir, la lluita directa, la Guerrilla Televisió, o els experiments d'ocupació de la tv per cable de Nova York (Cable Soho, The Artist Television Network, Video Freex, Lanesville Tv, Paper Tiger, Deep Dish Tv, etc) i els paral·lelismes amb l'escena europea del moment. D'altra banda es narren les experiències que en els últims anys es continuen realitzant en emissores locals, alternatives o pirates tant a Espanya com en altres països.

Televisió alternativa, més enllà de l'oposició històrica VT is not TV a través d'artistes i teòrics del mitjà és el que investiga Fito Rodríguez en aquest document mitjançant entrevistes i rescats de peces dels anys setanta. Prenent com a fil conductor els múltiples punts de vista en realització d'un noticiari (la imatge del locutor, els processos d'estudi i realització, els corresponsals, etc.) Fito va introduint els testimoniatges de teòrics i autors sobre els quals és possible seguir les diferents visions de l'informatiu.

Si bé la televisió, que tot ho trivialitza, ha estat el conformador de la realitat actual, la consolidació del vídeo, després de les seves primeres iniciatives guerrilleres fins a les xarxes digitals, és el factor que relativitzarà aquesta realitat consolidada per les institucions i corporacions. Com comenta Jorge Laferla, «els paràmetres dels anys setanta van passar». La televisió domèstica, a mà de qualsevol i difós amb profusió pels realitzadors aficionats a través de plataformes com Youtube, obre un camp de recerca sobre la revolta actual ja esbossat per Fito Rodríguez en el seu treball Luchas.