Eu máis neix del dol per la mort d'una persona molt important per a l'autor, la seva àvia. A través del paisatge gallec, dels cossos i de les cançons populars, Ángel Montero proosa una exploració sensorial i fragmentària del pas del temps, una mirada antropològica cap a un territori calcinat pels incendis i habitat per la memòria de les cures. En aquest paisatge cremat es creuen el cos d'una àvia amb l'energia de la seva besneta, en un contrast que planteja preguntes sobre l'herència cultural, les cures i la família.

Cançons populars, gestos quotidians i paisatge es barregen amb la imatge del foc com a metàfora del temps que destrueix, transforma i alhora revela. De nit, els cavalls apareixen al costat del riu. Primer semblen representar la mort, però potser és una altra cosa. Potser simplement són aquí cuidant, vigilant i acompanyant el trànsit entre les ribes de la vida i de la mort.

En la seva presència silenciosa s'obre un espai per a mirar allò invisible, per a tocar allò que no té forma, escoltar allò que no es pot dir. Així, Eu máis no és una elegia, sinó una invocació: un intent d'entendre com crema l'absència, i què queda quan el fum s'esvaeix. Un viatge a allò primitiu, una pregunta als animals, un intent de travessar la por per tal de fondre's amb el tot per a mostrar allò que no es poden dir.

Eu máis ha passat pels festivals Zinebi, L’Alternativa, Alcine, Curtocircuito, Cans, Ibizacinefest, Doclisboa i FIDBA.