Iván Marino presenta una sèrie d'instants, una sort de poemes visuals que se succeeixen enfront de l'espectador. Emocions, mirades, cossos i detalls omplen la pantalla per a portar-nos cap al subconscient sense perdre de vista el físic de les nostres realitats.

Marí filma el vídeo en diferents instal·lacions per a malalts mentals o persones amb impediments físics a l'Argentina, buscant la difícil frontera entre la innocència i la desesperació. Cada petit poema visual ve precedit d'una paraula que situa a l'espectador i li predisposa a observar les imatges sota un punt de vista concret. Després de Leg (cama) veiem a un tolit, a qui li falta precisament una cama, començant a recórrer amb les seves crosses un llarg camí que li espera enfront d'ell. Un gos es creuarà repetidament enmig del camí, portant la imatge cap a una sensació de ficció i gairebé de somni surrealista construït.

Els petits poemes, de curta durada (des d'alguns segons a un parell de minuts) es basen en el blanc i negre, utilitzant el color per a emfatitzar alguns detalls i dirigir la nostra atenció: en Belcanto, el primer dels fragments del vídeo, unes mans femenines van buidant un necesser, i únicament el pintallavis apareixerà en color, un vermell carmín.

La gran qualitat de la filmació ens permet veure detalls ínfims, textures i contrastos que converteixen realitats en imatges gairebé abstractes, com a resulta evident en Meat (carn) on difícilment reconeixerem quins fragments de cossos humans es troben enfront de nosaltres.

El títol del vídeo prové d'un poema de T.S. Eliot, els homes buits (The hollow men), de 1925. La banda sonora està composta per silencis i sons minimalistes, realitzats mitjançant l'apropiació i distorsió de material provinent d'aparells mecànics, caixes negres d'avions i monòlegs sense sentit. El treball d'Iván Marino recupera la tradició d'experimentació fílmica i la porta als nostres dies, ofreciendose també una altra versió d'aquest treball en la web del propi artista, on l'obra es desmunta en fragments.