A Espanya es donen fenòmens culturals que no veiem en lloc del món cap, un d'ells és el de l'Estudiantina. Cal remuntar-se fins a 1538 per a trobar esments explícits d'aquests col·lectius d'estudiants, normalment de recursos econòmics limitats, que per a costejar-se els estudis i embolicats en capes es recorrien les tavernes i fondes cantant amb les seves guitarres, bandurrias i panderetes. Les seves cançons normalment d'amor, els servien per a enlluernar a les innocents melòmanes, i cada conquesta dels tunos la representaven amb una cinta de color que adjuntaven a les seves capes. Segurament no podríem elaborar una descripció fidedigna de l'imaginari castís si no incloguéssim una imatge de l'Estudiantina, mig embriaga, donant la llauna sota un fanal.

Hi ha alguna cosa pitjor que topar-se amb l'estudiantina en un bar? Sí, tenir una tassa amb un tuno animat pegat a ella que cada matí i durant l'hora del cafè et canta una cançó d'amor. Aquesta tassa existeix, i la veiem en plena acció en l'obra Jarrita. En ella veiem com una persona desdejuna amb la seva tassa musical, en la qual el rostre del tunoha estat reemplaçat pel de una dona que reprodueix una de les melodies amb les quals acostumen a abusar de les nostres oïdes els tunos.

De nou Campanilla ens demostra la seva estreta però difícil relació amb els objectes, que com ja hem vist en altres obres com a Ejemplos Prácticos, no per a de créixer, obsessionada pels souvenirs, andròmines i objectes del tot a cent.