La saga de pel·lícules Divendres 13 (Friday the 13th) va començar el 13 de juny de l'any 1980, quan es va estrenar el primer llargmetratge dirigit per Sean S. Cunningham. Després d'onze títols carregats de matances esborronadores Kikol Grau decideix apropiar-se de les seves imatges més sàdiques, per a realitzar un nou muntatge centrat exclusivament en cadascun dels assassinats d'aquest clàssic del cinema de terror.

Per a fer-ho redueix el metratge original de totes les pel·lícules a tretze minuts de desenfrenament violent i sang per onsevulla. Ho fa seleccionant totes i cadascuna de les escenes en les quals mor algun personatge, editant-les per ordre cronològic i identificant-les amb un número, fins a arribar al 202. Seleccionades totes juntes, presentades una darrere d'una altra, succeides sense solució de continuïtat, totes aquestes morts permeten analitzar l'evolució de la sèrie quant a les fórmules de representació de la violència. Així la sordidesa de les diverses posades en escena, la nocturnitat dels escenaris, la diversitat d'utensilis mortífers i la crueltat dels efectes especials dialoguen constantment amb la figura impertèrrita de Jason Voorhees –amb la seva màscara d'hoquei– i els figurants aniquilats. Tot això succeeix entre els voltants de Crystal Lake, del primer film, i l'espai exterior l'any 2026, que és quan es contextualitza l'últim film.

Si les ficcions originals compleixen unes expectatives pròpies del cinema de gènere de terror, en mans de Kikol Grau aquestes es desvaraten per a convertir-se en un carnestoltes del macabre que, per reiteració i saturació, esdevé brutalment paròdic. Els ambients musicals que mantenen el suspens i les variacions d'efectes sonors que desencadenen la por, queden contínuament aniquilats. La reiteració dels crits de pànic de les víctimes, el baluern sonor davant l'agressió i les mostres de dolor posteriors, desmunten la continuïtat narrativa per a revelar-se com un paràmetre reincident carregat de tensió. És un efecte causal immediat, repetit sistemàticament, fins al deliri.

Amb aquesta peça es demostra que el desmuntatge de found footage realitzat a partir de material de hollywood pot resultar tant un fenomen fandom, que mostra devoció per l'original, com una manifestació artística que revela, sense pal·liatius, constants intrínseques del cinema industrial.