Realitzada amb motiu de la I Muestra de Cine y Espacio, Las Odiseas del Espacio, La constelación Bartleby és el primer treball videogràfic d'Andrés Duque en el terreny de la ficció. El curtmetratge esbossa dues històries inconnexes entre si que graviten, de forma més lúdica que reflexiva, entorn de la literatura. Del Bartleby, l'escrivent d'Herman Melville al qual al·ludeix el seu títol a la societat distòpica de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, passant pels ressons a Vila-Matas o la cita directa a Stanislav Lem, les múltiples referències literàries funcionen com a pretext per a evocar un estat (alienació), un efecte (estranyament) i una adscripció genèrica (ciència-ficció): àmbits pels quals transita la peça i que demarcarien els seus possibles significats.

Estructurada a manera de díptic, amb una seqüència frontissa que parafraseja estilemes del vídeo institucional, els micro-relats que conformen La constelación Bartleby estan conduïts per una voice over concisa, descriptiva i, per moments intrusiva, que ofereix la mínima informació per a la seva llegibilitat. El primer narra el periple d'un enginyer aeronàutic convertit en truà espacial. Mentre que el segon, es proposa com un possible epíleg irònic a l'obra de Bradbury portada al cinema per François Truffaut en 1966. Subvertint el caràcter humanista que comparteixen el llibre i la pel·lícula, el director situa al seu protagonista (un jove que torna a la seva llar, personatge sempre fora de camp i el punt de vista del qual s'assimila al de la càmera) en un futur no menys imperfecte on la literatura ha deixat d'estar prohibida i la resistència ha estat neutralitzada. De nou, sorgeix l'espai distòpic: els paràgrafs memoritzats ahir per a salvaguardar a la humanitat impossibiliten avui la comunicació, sent aquesta insòlita o, directament, inintel·ligible.

La constelación Bartleby és un film eclèctic i inestable que, intencionalment, tibant els codis genèrics que delimiten les fronteres entre documental, ficció i experimental. Si bé el director part de mètodes documentals (rodatge sense guió, actors no professionals, descripció d'espais i ús de material d'arxiu), la veu en off sembla ancorar el relat en la ficció i dotar-li d'un sentit. Mentre que la imatge sembla esquivar la lògica narrativa imposada, obrint punts de fugida mitjançant el simbolisme, l'associació lliure i el registre d'escenes insòlites. Sota la mirada de Duque, els espais reals (altament connotats per la música) configuren un univers estrany que cronològicament sofreix una involució: el vídeo comença amb imatges d'alta tecnologia representada per l'aeronàutica per a finalitzar en espais de tints apocalíptics que remeten als inicis de l'era industrial (una estació de tren i una fàbrica tèxtil). Entre l'atzar i la intenció, en La constelación Bartleby el text fixa, la imatge suggereix. I la seva associació, desconcerta.