Entre la muralla i el mar, sota els canons i les càmeres de vigilància, un cactus importat de Mèxic pels colons arrela a la vessant de la muntanya de Montjuïc. Classificat com a espècie invasora, resisteix una plaga de cotxinilles que li xuclen la saba. Els pocs fruits que produeix punxen, i les seves llavors es llancen. A baix, contenidors s’apilen al port de Barcelona. Les mercaderies van i vénen en vaixells, grues i camions. A dalt del penya-segat, una mà obre un ganivet, un dit juga amb les espines, una cançó ressona en una llengua estrangera, i dues persones maten el temps. Aturant-se en un gest tan mínim com el de compartir una figa de moro, una fruita rebutjada pel consum global, La figa, l’espina, l’escut reivindica un espai de latència i singularitat al marge dels sistemes d’estandardització i exclusió.