En un sumaríssim repàs visual, els fets de rellevància internacional retransmesos durant aquest segle són processats en un breu i escarit clip com a memòries recents a oblidar. La Piel del Lobo mostra, a través de concises proclames, el desengany i la traïció que suposa per a Raúl Bajo Ibañez la televisió (animant a arrencar-la de la vida).

L'espectacle televisiu amaga les misèries i anhels del món, però no és la realitat, només són imatges. L'aparent xai salvador amb que es presenten els mitjans de comunicació és per a Raúl Bajo Ibañez simplement La Piel del Lobo. Mitjançant el so de sorolls i monòlegs de telenotícies genera una sensació d'angoixa a la qual li agrega flaixos d'imatges de conegudes adversitats mundials que són tapades per la faràndula de la moda, la música i la frivolitat. Les desgràcies són conegudes però tot seguit es canvia de canal i s'obliden mitjançant imatges de goig i plaer. Raúl Bajo Ibañez desdoblega els subtils embolics televisuals i renunciada a aquest escenari exposant una sèrie de proclames dogmàtiques, com «cap imatge és la realitat», «aquests ridículs artefactes de visió són inútils» o «si el teu ull t'ofèn ... arrenca-t'ho».

La Piel del Lobo pertany a una sèrie de clips en vídeo que Raúl Bajo Ibañez ha produït en aquests últims anys, igual que El largo invierno, Abismo i Segundo intento, entre altres. Aquests són diferents exemples dels seus estrictes i particulars exàmens sobre els mitjans de comunicació, de com temperen a la població tant mostrant la violència (amansint-la per saturació) com mitjançant placebos del luxe (anhels de l'utòpic paradís inassolible). Incisions intel·lectuals que posen en evidència el subtil mecanisme de control demostrant que no existeix res més lluny de la realitat que la televisió. (Encara que l'espectacle hagi de continuar).