Una interessant peça en la qual Calvo aconsegueix barrejar un poema escrit per si mateix amb imatges de la seva pròpia col·lecció de roques, creant d'aquesta manera un suggeridor poema visual que enalteix a les pedres i fòssils per contenir en si mateixos la història de la vida.

En aquest treball Clemente Calvo continua indagant en les possibilitats poètiques de la imatge per a crear aquest vídeo-poema en el qual indueix a reflexionar sobre la dimensió temporal que té la matèria viva. D'aquesta forma i utilitzant a les pedres com a tema central, ens endinsa en una particular poètica del temps. Per a això ens presenta un treball molt mes cru que altres treballs anteriors, en el qual les textures de la cinta han estat menys elaborades, però en el qual aconsegueix fusionar el llenguatge escrit amb les imatges de forma molt satisfactòria.

Els fòssils són tractats com a registres vius d'éssers pretèrits, de formes de vida que han estat condensades en un mitjà que pot presentar-se en qualsevol moment i d'aquesta manera desbaratar les narratives temporals contemporànies, en les quals l'acceleració i el trepidant marquen les pautes de lectura i de vida. D'aquesta manera Calvo ens obliga a endinsar-nos en un espai-temps diferent, en el qual la contemplació marcarà un tempo i una cadència diferent, en la qual el passat irromp en el present en forma de pedra. Una mica d'aquest vídeo ens fa pensar en Walter Benjamin i la seva Tesi de la filosofia de la història, però aquesta vegada l'àngel del temps ha estat substituït per restes rocoses de les vides d'uns altres, records submergits en la terra empesos al present per un moviment tectònic sobtat.

Aquest treball constitueix una excel·lent mostra de l'obstinació que l'artista posa a investigar el suport fílmic com a espai poètic i de desenvolupament visual.