El cos de la dona ha estat una constant en la història de l'art. Iván Marino s'aproxima al físic del cos, buscant cada detall des de la càmera, recorrent un cos que s'ofereix nu a l'espectador.

Una ballarina, Valentina Bordenave serveix de model a Iván Marino. Ella espera estoicament l'arribada de la cambra, sense moure's i mantenint-se dempeus enfront d'una paret. Precedit pel poemaCanto para matar a una culebra de Nicolás Guillén, un penjador situat en la paret ens mostra un vestit a l'aire; al seu costat el cos de la dona no està cobert. Gairebé com crucificada, la dona té un clau entre els dits, sofreix el vent així com la mirada directa i pròxima de la cambra.

La càmera recorrerà tot el cos, convertint-lo en una cosa gairebé abstracta, en carn, en pell, en fragments: un mugró, la boca, un dit del peu... detalls físics que, lluny d'oferir un retrat global, ens mostren l'específic.

Si en altres treballs d'Iván Marino trobem la relació entre el físic i el mental, en Lletanies veiem el físic amb el físic. També en blanc i negre com a Un día Bravo o a Sobre la Colonia, veurem en aquest cas aparèixer el color al final (utilitzant la mateixa tècnica que a In the Death’s Dream Kingdom), quan en un forat de la paret sorgeixi el vermell dels maons. Serà llavors quan el físic del cos de la dona i el físic de la paret entraran en diàleg: la pell mostra el pas del temps, igual que la superfície de la paret, i la fredor que externament respira la model també amaga la carn vermella que mostren els maons de la paret.

Iván Marino utilitza el vídeo com un espai de creació gairebé llingüística sense necessitat d'articular cap paraula, basant-se en recursos cinematogràfics clàssics i, al mateix temps, utilitzant les últimes tecnologies digitals de post-producció.