A partir d'un contestador telefònic i una càmera Fito Rodríguez construeix un assaig audiovisual de cort existencial. Les preguntes bàsiques com els qui som? d'on venim? on anem? són desenvolupades a partir de les funcions del vídeo: standby, stop, play, fast forward, rewind, rec i pause. Una reflexió, des de la mirada domèstica i les opinions de diferents persones “anònimes” de l'entorn de l'autor, sobre el vídeo i les seves equivalències amb la vida. Cavil·lacions dins d'una xarxa d'íntims on les històries de vida serveixen per a parlar de la transcendència tecnològica.
«Hi. I'm not home right now
But if you want to leave a message
Just start talking at the sound of the tone
Hello? This is your Mother
Are you there? Are you coming home?
Hello? Is anybody home?»
(Laurie Anderson)
Fito Rodríguez utilitza el vídeo i els seus comprensibles codis per a desenvolupar un fòrum d'opinions. L'estratègia de partida va consistir a crear un problema existencial en la ment dels participants a través d'una instal·lació, exhibida a la sala Amarica (Vitòria) en1992, on unes caixes de llum publicitàries presentaven una màquina que gravaria la quotidianitat de cadascun. Aquest vídeo exposa els resultats d'un joc ideat per l'autor sobre la incidència de la màquina en la vida ordinària, una estratègia per a parlar de l'excepcionalitat vital de cada cas particular.
Life Tapes (serie nº 3) Erantzungailua condensa una narració en primera persona, des de les cintes d'un contestador telefònic, a través de diferents veus. Les anomenades al telèfon es transformen en missatges per a una màquina i cada testimoniatge és il·lustrat amb diferents situacions de la paraula que tracten. Els arguments particulars, en els quals sempre està la figura omniscient de qui pregunta, Fito, es converteixen en profundes reflexions sobre una societat en procés de transformació tecnològica, les vivències individuals són apropiades pel tema per a formar una idea global.
D'aquesta manera, una veu parla a favor del standby en lloc del stop, mentre s'observen les lletres STOP sobre una finestra; una altra sobre el rebobinatge, com revisitació dels moments del passat, amb les lletres REW sobre el sòl; les lletres FFW apareixen en l'aigüera mentre cau aigua sobre elles, i s'escolta com evoquen una explicació pendent de si es crea o es creï i sobre el futur en funció amb qui es parli; PLAY, el present immediat que s'escapa, és mostrat per Fito assegut en un sofà davant una muntanya, igual que REC: «la memòria voluntària dels moments més importants,… El REC ets tu, fill»;i, finalment, PAUSE és definit com un «per a, que m'absento per un moment» o un «pensament Kit Kat», mentre les lletres són disposades en el sòl entarimat d'un saló.
L'existència és entesa, i narrada, com si fos un vídeo gravat en continuïtat permanent amb la possibilitat d'aplicar les funcions bàsiques de qualsevol gravador / reproductor: parar (tant provisional, com permanentment), estar en espera, rebobinar, anar cap endavant més de pressa, gravar o reproduir (revisar) l'esdevingut; i que ajudaria a gestionar la pròpia existència. Com explica el propi Fito: «assistim a l'enregistrament de les nostres vides». Un treball que aconsegueix demostrar la influència del «factor vídeo» en la vida quotidiana.
