Lo que no puede ser visto és un documental sobre la memòria de la Transició construït a partir de certes produccions del cinema militant que contradiuen les imatges oficials que han elaborat la nostra memòria del final del franquisme i de l'inici de la democràcia. "Des de l'haver de la memòria", en paraules de Primo Levi, María Ruido aborda la construcció de la memòria històrica de l'estigueu espanyol, però la seva aproximació no es basa en els testimoniatges registrats, sinó en la constatació de la falta d'imatges sobre determinats esdeveniments o problemàtiques.

El títol de la pel·lícula remet a l'imperatiu étic sobre les imatges formulat per Wacjman en la seva reflexió sobre l'art en el segle XX. La capacitat de fer visibles les coses pròpia de l'art es transforma en la possibilitat de fer sorgir en el visible allò que no té representació, la qual cosa no es pot veure. Abundant en aquesta proposta, María Ruido fonamenta la seva feina en aquest mostrar el que no té visibilitat (o almenys visibilitat hegemònica) i que, per tant, està absent de les polítiques de memòria.

El cinema militant amb el qual es construeix l'assaig fílmic de María Ruido mostra allò que ha quedat fora de la representació oficial, aquella sobre la qual s'ha construït la memòria consensuada i suposadament imperfectibel de la Transició espanyola. La seva proposta és documentar alguns d'aquests oblits i així, reflexionar sobre els mecanismes d'elaboració de la memòria col·lectiva.

Si el repensar crític de les imatges és un dels eixos vertebradors de la trajectòria de María Ruido com a documentalista, la seva aproximació, en aquest cas, ens recorda les paraules de Paul Klee en referència a la creació artística: “L'art no reprodueix el visible, sinó que fa visible”.