Quins mites i memòries dipositem en els nostres artefactes? Aquesta pregunta guia Nativo Digital, una peça que investiga persistències simbòliques entre fe i tecnologia, màgia i dispositiu, ancestralitat i digitalitat. Mirar el cel des d’una cova o des d’una pantalla, trobar figures en el foc o en els píxels, gravar símbols en pedra o en un mur digital són alguns dels paral·lelismes que l’obra explora.

Utilitzant el datamosh com a tècnica principal —una forma de forçar errors digitals— es dissolen els contorns i cronologies originals de diverses imatges, fent-les coexistir en un mateix flux visual. En aquest corrent s’entrellacen enregistraments propis, imatges generades amb IA, fragments de documentals de natura i història, sèries i vestigis d’interfícies obsoletes com MSN al costat d’altres actuals com TikTok. Tot aquest material és sotmès a un procés de descomposició, no com un gest nostàlgic, sinó com una relectura activa de les imatges que ens envolten, presentant emojis i arxius pixelats com a restes sagrades d’una cultura que arxiva i oblida sense parar.

L’estètica resultant és deliberadament barroca, saturada i mutant, i opera com un ritu de dissolució: trencar la imatge fins que deixi de ser imatge i esdevingui flux, polisèmia i llindar. El disseny sonor, per la seva banda, reforça aquest caràcter ritual. Composat íntegrament a partir de veu humana i manipulacions digitals, genera una atmosfera ambigua —xamànica i cibernètica alhora— on la paraula s’esvaeix per posar al centre aspectes instintius del so i el cant, la ressonància corporal i el ritme.