Un viatge en ambulància pel desert, la cambra acompanya a algú ferit. Vistes des de l'habitació de l'hospital cap al carrer. Plou i un borratxo rep l'atenció de la cambra, responent evasivament al malalt que està acompanyant, obsessionada pel que veu fora de la finestra: una realitat desoladora sense manipular.

«Estàs filmant el carret de l'home Nescafé. No?»

Un constant brunzit de l'aire condicionat, so llunyà de radi, mentre la cambra observa, des de dalt i censurada pels límits de la finestra de l'habitació d'un hospital, als diferents vianants: grups de nens, variats venedors ambulants, africans blancs, excursions de japonesos. En les úniques carrer de Dakar que entren dins del quadre hi ha un punt de referència al qual torna la mirada, el carret de venda de Nescafé. A partir d'aquest element s'estableixen xarxes de relacions casuals entre els diferents habitants d'aquestes artèries esquitxat amb inserits de l'accidentat en el llit, la seva recuperació, els seus diàlegs telefònics i el seu abatiment. Observant en silenci, abstretament, les històries es queden suspeses quan se surten del marc. Dins una dura recuperació dels dos accidentats en el desert, un ambient de prostració *efímeramente alleujat per l'aparició del personal sanitari.

La motivació inicial per a gravar, una exploració pel desert de Mauritània amb un Land Rover del 62, queda relegada a partir de l'accident, transformant-se en un treball de contemplació i obertura de possibles històries particulars mudes, on l'inesperat reclama efímerament l'atenció com a estímul per a la prostració. La cambra observa sense involucrar-se triant els fils que apareixen i deixant-los anar davant un reclam diferent (com davant un baluern es gira a l'esquerra descobreix un carrer que encara no existia en la imatge). Més enllà de fixar-se en les conductes repetitives o identificar a les persones, a part del carret, la singularitat de la realitat aliena és un al·licient i reclam per a l'objectiu. El diferent vist des de dalt, invisible, és registrat en un cens atzarós de comportaments i costums on es respira, encara en la distància, no  solament el passat colonial, sinó el colonialisme actual, també destructor i deshumanitzador.

«Un treball sobre el descobriment del dolor, tant el propi com l'aliè. Sobre el xoc de dos blanquets amb la realitat d'Àfrica. Sobre els estralls del Capital. Però, sobretot i abans de res, sobre la bellesa, l'esperança i l'emoció en l'ésser humà.» (Lluis Escartín)