Andrés Duque perpetra un escrutini del passat a través d'un àlbum de cromos antic: Hombres, Razas y Costumbres , publicat el mateix any en què va néixer l'autor. Un vídeo performatiu sobre la desconstrucció de doctrines camuflades de la infància.

L'àlbum de cromos, després de l'odissea de completar-lo, bé per la compra o per l'intercanvi, s'emmagatzema i oblida. El seu posterior descobriment suposa l'emergència de múltiples imatges del passat personal, la qual cosa l'acaba convertint en un l'àlbum de records, un intocable objecte de culte i adoració. Aquest àlbum en particular, Hombres, Razas y Costumbres (Editorial Ruiz Romero, 1972), que presentava les tipologies dels diferents pobles en els cinc continents, no sols era un dipòsit d'estampes pegades, sinó que tenia una fi didàctica (amb textos plagats de tòpics pejoratius que més que educar, adoctrinaven) a més de lúdic, amb un puzle i cromos retallables de personatges i monuments que es podien pegar en els seus respectius llocs del mapamundi. I que, a més, va tenir la seva rèplica en televisió, petits reportatges denominats igual que l'àlbum.

La mateixa nostàlgia al·lucinatòria amb la qual José Sirgado (en la pel·lícula Arrebato) observa aquest salvatge món pluriracial, lliure i alegre, juntament amb alguns dels tòpics associats a paratges llunyans i desconeguts, activen en Andrés Duque l'acció crítica de desmuntar la joguina, mentre s'escolta un discurs de Franco seguit de diferents veus de terres ignotes. En plena pausa,  recombina personatges, monuments, forma estranyes associacions entre les figures dels cromos o intervé els textos i llistats amb retolador. Però les evocacions no afloren només a través de la mirada, sinó de l'especial sabor dels cromos en paper. Per aquest motiu, una vegada revisat, intervingut i destrossat l'àlbum l'autor passa a devorar-lo. L'èxtasi davant l'objecte perdut i retrobat que es plantejava en Arravatament aquí es transforma en irreverència cap al col·leccionisme de tòpics nostàlgics.