La Nouvelle Vague o nova onada és la denominació que la crítica va utilitzar per a designar a un nou grup de cineastes francesos sorgit a la fi de la dècada de 1950. Això va suposar una bufetada al sistema cinematogràfic convencional, els realitzadors es van tornar autors, les estructures van esdevenir recursos, la història va perdre el seu sentit i el mitjà va esdevenir una eina crítica amb la qual postular com a màxima aspiració, no només la llibertat d'expressió, sinó també la llibertat tècnica en el camp de la producció fílmica. Uns 20 anys més endavant el Regne Unit veia com de la decadència del moviment punk sorgia un moviment cultural de postguerra: la New Wave (o nova onada). Aquest corrent musical va recuperar del punk la decepció, el fastig social i l'interès per una estètica molt determinada que incorporava un gir romàntic i era conscient de la seva caducitat.

En aquest enigmàtic treball Morey s'erigeix com a enginyer cultural, com un revisionista críptic que fa d'alguns dels llegats de tots dos moviments un escenari complex i carregat d'informació. Les referències a aquest passat cultural no es fan des de l'asèpsia de la història cultural posat que tots els ressons visuals, sons, fragments de sentit o imatgeria que l'artista recupera passen per l'estricte codi estètic que tant caracteritza l'obra d'aquest autor. Així la roba fetitxista, la dominació i el fastig ajuden a contraposar a dues manifestacions culturals que d'una altra forma semblaven irreconciliables.

Com a conseqüència podríem dir que els pilars sobre els quals s'erigeix aquesta obra són l'adopció d'estètiques i so New Wave —concretament només del vessant sinistre de la New Wave i en concret de la banda Bauhaus— i l'apropiació de la banda sonora del filmNouvelle Vague de Jean-Luc Godard, en una reflexió sobre els mecanismes hipertextuals utilitzats en tots dos moviments. Si la cultura sempre ha recuperat el seu propi passat, adaptant-lo, actualitzant-lo, interpretant-lo, en aquest vídeo veiem com l'exercici de realització deriva en un acte trampós. La descontextualització cultural mai pot replicar els esdeveniments que ja han esdevingut, per això en aquest treball qualsevol noció de linialitat o de sentit desapareix, donant lloc a una amalgama de frases, accions i personatges que qüestionen els nivells de construcció de l'espai de representació (o del propi individu) tan sols com a miratges d'alguna cosa que ja va esdevenir i que mai podrà recuperar-se.