En una cantonada de Barcelona, una dona filipina realitza tots els dies un ritual màgic-geomètric el significat del qual romandrà ocult a l'espectador. «El seu amor pel món l'allunya del món», comenta la veu en off, «Hi ha connexions pertot arreu, però estan amagades». Paralelo 10 no hi ha cap intent per part del director per a explicar a l'altre; sí, en canvi, per a concedir un lloc a aquesta otretat, des d'on la protagonista pugui desplegar-se en tota la seva complexitat. Andrés Duque treballa des de i per a la fascinació per un ser marginal: registra la seva coreografia íntima i suggereix, amb delicada levitat, aquestes possibles connexions.

Rosemarie col·loca regles de plàstic sobre l'asfalt i busca rimes visuals entre aquestes i les ombres que projecten dues esquadres. Traça noves cartografies sobre un mapa i elabora anagrames a partir del seu nom. Mentre la càmera registra l'enigmàtic cerimonial amb idèntica linealitat, precisió i bellesa amb la qual transcorre, una narració en off puntua poèticament els seus gestos per a generar nous sentits. Ella no parla amb ningú, però el narrador recorda algunes frases que li va dir. Una contradicció que, en un vídeo assumit com a documental, estem no obstant això disposats a acceptar. Mitjançant la paradoxa i l'evocació, Duque eludeix una estètica de la invisibilitat que posicionaria a l'espectador com a mer voyeur  enfront de l'exòtic: no (es) tracta només de reproduir un espai físic, sinó de construir un espai mental a partir del qual sigui possible assumir la diferència sense simplificar-la. Hi ha una seqüència especialment còmplice: ella va esmentar a Frank  Sinatra i, a continuació, és capaç de trobar el seu nom en el rètol d'un embornal on es llegeix Senyals de trànsit. És llavors quan la cinta, trastoca les habituals nocions de versemblança i veracitat, aconseguint per un moment- potser el temps d'una vacil·lació- que l'espectador suspengui la seva incredulitat per a concedir un espai de possible a la lògica aliena del seu protagonista i els seus gestos.

Paralelo 10 és l'obra més significativa d'un director l'obra del qual es caracteritza per fer brollar el cas estrany a través del registre i manipulació del real. Com ocorria en la seva peça Salón rojo, la incertesa desemboca en l'insòlit. Si en aquella aquesta sensació es desprenia de l'últim frame congelat, aquí ho farà mitjançant un fos: la cinta es tanca amb una escena on Marlon Manzano, personatge que posa la veu en off, s'esvaeix lentament a mesura que canta en un karaoke My Way de Frank Sinatra. No sembla una connexió casual que aquí on s'invisibilitza el narrador emergeixi la petjada del seu director.