María Ruido documenta, tant a Galícia com en altres territoris europeus, la institucionalització de la memòria viva sobre els fets més traumàtics del passat immediat. En Plan Rosebud 1: La escena del crimen esmicola els principis polítics, culturals i econòmics activats a partir la Llei de la Memòria Històrica de 2006, confrontant-los amb el cas de la memòria de la II Guerra Mundial a Anglaterra i França.

A partir de la celebració de 2006 com a Any de la Memòria, María Ruido estableix una estratègia de recerca el resultat de la qual conclourà en dos assajos audiovisuals units per l'apel·latiu «Pla Rosebud», dos cicles de conferències i un llibre col·lectiu sobre imatges, llocs i polítiques de memòria. L'elecció de Rosebud (paraula que exhala en morir el ciutadà Kane, al principi de la pel·lícula de Orson Welles, i la cerca de la qual de significat serà el motor de la narració) com a apel·latiu al «Pla» de María Ruido implica una reconstrucció vital del passat com a acció programada.

Metòdicament María Ruido, des de 2000, ha investigat documentalment la reconstrucció i relectura del passat a través de narracions d'experiències quotidianes, entrevistant els diferents punts de vista, sobre relacions entre vides particulars i temes socials. Plan Rosebud 1: La escena del crimen consisteix en una exploració compromesa i intensa sobre l'artifici governamental que suposa l'oficialitat de la memòria històrica i la seva contradicció amb les memòries particulars. Des d'una distància autoimposada, María Ruido sondeja entre diferents afectats, tant sentimental com econòmicament, la polèmica llei i la seva reconversió en turisme cultural. Superant un primer propòsit testimonial aprofundeix en els mecanismes de comunicació i educació programada de la memòria fins a entrellaçar una xarxa de situacions, no viscudes en primera persona encara que transmeses per la família. María Ruido traça una anàlisi sobre les claus d'aquests conflictes, però que mai podran substituir aquests íntims buits afectius dels qui el sofreixen, avançant a través de connexions temàtiques la recent Llei de Memòria Històrica a Espanya, els seus llocs i polítiques, i les indústries culturals que treballen entorn del passat social. Una de les substancials imputacions que assenyala és el caràcter de reescriptura interessada i rendible que crea la institucionalització de la memòria social i establint la relació entre el capitalisme postfordista i la memòria, és a dir, entre el rendible que és «el negoci de la memòria», «convenientment netejada» d'antagonismes per part de les institucions, i les empreses que gestionen aquests llocs, a través de diversos exemples, presenta els tòpics, estafes i manipulacions socials de les institucions en reescriure la història.

En el pla de María Ruido, igual que en el film de Welles, tant Rosebud com tots els testimoniatges són peces d'un gran trencaclosques que no necessita ser completat per a poder veure la imatge resultant.