Dins de la seva recerca pràctica sobre la memòria col·lectiva, iniciada en La memoria interior (2002), María Ruido presenta un mapatge critico sobre les polítiques de la memòria localitzant testimoniatges, observant-los, dialogant amb ells i estructurant-los, en quatre parts i tres intermedis, de manera que qüestionin idees arrelades en l'esfera pública.

«L'esforç per la conservació dels arxius està impedint, moltes vegades, exercicis de memòria». (Pepe Coira)

Aquest segon acte del Plan Rosebud tracta sobre els últims anys del franquisme (i les empreses que van néixer d'ell), la transició (com a pacte d'elits) i el seu post (amb l'explosió del punk i la Moguda) vists des del coneixement de persones particulars i d'alguns integrants dels moviments socials que sorgien paral·lels als partits. El cas d'estudi tractat és el de Galícia, encara que fàcilment extrapolable a la resta de l'estat, que al seu torn és comparat amb el que succeïa a la Gran Bretanya de Thatcher.

Els seus quatre capítols tracten sobre: l'economia franquista (i les seves empreses) desenvolupada per les mines de wolframi; les bases americanes a Europa a partir de la Guerra Freda; la repressió sobre els treballadors exercida per la reconversió industrial en els anys setanta i vuitanta, el cos i la subjectivitat a través dels moviments feministes, de gais i lesbianes; i els seus tres intermedis sobre: les manipulades estratègies mediàtiques i culturals, el protagonisme polític de la cultura popular i el cinema militant amb els seus contrapunts amb Gran Bretanya. Resistències, realitats i representacions de la vida quotidiana germinen en una cultura popular, provinent d'una Anglaterra Punk/Thatcherista, que coincidiria amb les revoltes per les reconversions de les indústries postfranquistes.

A Plan Rosebud 2: Convocando a los fantasmas la fragmentada narració resulta d'entrevistes contraposades que es van complementant amb experiències diferents sobre la memòria, que qüestionen la direccionalitat èpica de la seva narració institucionalitzada, i la seva representació en imatges articulada pels mitjans de comunicació. Com és el cas dels documentals de Victoria Prego que redissenyen el treball de resistència i lluites censurades de la societat civil: des del sindicalisme de base fins al moviment feminista, passant per les associacions de veïns o els col·lectius de gais i lesbianes, etc.

Com explica María Ruido: «Oblidar i recordar són part del procés de permanent construcció de la memòria (…) convocar i escoltar als fantasmes, i descobrir entre les ruïnes narracions menys ordenades i compactes, més difuses i orgàniques, que possibilitin altres històries.»