Un moll del Sena, a París, es converteix en l'espai des d'on mirar l'entorn, des d'on observar pausadament el que ens envolta. L'aigua del riu acabarà convertint tot el físic i estàtic en el nostre camp de visió en una imatge en moviment, carregada d'emoció i llunyana al que reflecteix. Quai de Javel mostra camins des dels quals abandonar el significat del físic.

El Quai de Javel va ser documentat per Henri Cartier-Bresson en 1932. Si en la fotografia de Cartier-Bresson trobàvem el focus d'interès en els drapaires que acumulaven els seus sacs en aquest lloc prop del riu, marcat per les desaparegudes fàbriques de Citroën, Iñigo Salaberría comença també pels sacs per a acabar creant un mar de textures de colors que s'ofereixen a l'espectador.

El material físic que Salaberría tamisa mitjançant el vídeo, s'anirà convertint en una abstracció. Els sacs de tela es convertiran en objectes d'una composició visual, les fàbriques passaran a ser línies en la imatge que el vídeo ens ofereix en la pantalla: del matèric en el moll passem a allò construït als edificis, però, finalment, totes les imatges es barregen en l'aigua. Destaquen llavors els colors vius que indistintament parteixen de l'arquitectura moderna o de la tradició del treball obrer. Un exercici d'alliberament de la imatge que també trobarem en altres treballs de Salaberría, com a Disdirak.

Una música, suau i emocional al mateix temps, acompanya el procés, portant a l'espectador cap a una mirada gairebé abstracta.