Una reflexió sobre l'intent de desaparició del narcisisme (el més primitiu del psiquisme del ser) on, a través d'una performance íntima en un bany, el mateix artista es desdoblega agredint-se. Qui abans havia estat estimat tant, davant el menyspreu dels altres, s'acaba separant, evitant-lo i intentant-lo matar per a reintegrar-se en la societat. Però, així mateix, reconeixent-se en el primari on es lluita per la pròpia identitat que acaba consolidant-se o morint.

“El que estava assegut ara enfront del senyor Goliadkine era el terror del senyor Goliadkine -en poques paraules era el propi senyor Goliadkine- no el senyor Goliadkine que en aquest moment estava assegut en la seva cadira amb la boca oberta i la ploma en l'aire; no el que... -no, era un altre senyor Goliadkine, totalment un altre, però al mateix temps molt semblant al primer..." (Fiodor Dostoïevski, El doble)

L'individu està tan educat per a fugir de l'altre fins al punt de no mirar-se en els miralls, per por de reconèixer-se com un altre. Però, paradoxalment, la identitat és construïda per reflexos d'aquests altres.

El propi artista s'observa a si mateix, afaitant-se davant el mirall, i el reflex ha cobrat entitat, assegut després d'ell. L'aparició del doble suscita sentiments d'extrema violència. Fins i tot abans de veure-ho per primera vegada es percep alguna cosa, després, quan es reconeix en un altre home, es produeix una situació angoixant, estarrufat, espantat arribant fins i tot a dubtar de la seva pròpia existència.

Però la veritable funció del seu doble consisteix a ser diferent: "hi havia en tots els seus gestos una cosa humiliada, espantat, terroritzat, al punt que en aquest moment s'assemblava, si se'ns permet la comparació, a un home que, mancat d'un vestit propi, porta posat el d'una altra persona." I s'acaba comportant com un home amargat per remordiments que immediatament li fan culpable davant i cap a l'altre. El que inicia la lluita de si amb si mateix. Doblegar al doble és doblegar-se a si mateix. La impotència d'una baralla sense fi li omple de desesperació refugiant-se en l'aigua, purificant-se, fins que l'altre ho assumeix i acull, fonent-se en una abraçada (sota la dutxa).