Dos policies d'esquena, en plànol fix, parlen sobre un home assegut enfront d'ells darrere d'una taula. Tots dos recapitulen l'estrany cas d'identificació del sospitós mentre esperen al fet que aparegui el nou comissari.

Davant el paper en blanc les figures amb prou feines es mouen, ni canvia l'enquadrament. Dos tipus reciten un informe, aclarint les dades mútuament. Ambdues declaracions van derivant entre el sospitós, que no és normal, i el comissari, que no apareix. La descripció del cas, a cada frase, es va enrarint encara més. Una enumeració de característiques sense rumb la indefinició del qual ve donada per unes dades que semblen trets de multitud de pel·lícules de sèrie B. No existeix un retrat evident del ser al qual fan referència constantment. Dóna la sensació de que els dos narradors, investigadors, no han tingut la destresa adequada per afrontar el cas i s'estan justificant, fins al punt de menysprear, sense base, al comissari que esperen.

Pràcticament estàtics, i només amb el diàleg, els personatges fan front una odissea paranormal, esborronadora i carregada d'humor negre, a la recerca del misteriós sospitós. Embullant amb les paraules i la memòria de l'espectador Alberto González Vázquez posa en joc monstruoses expectatives en el relat. En la seva capacitat per sorprendre i superar-se aconsegueix que l'atenció divagui entre imatges mentals fent anhelar una continuació, o resolució del cas (almenys veure a l'engendro que descriuen), però la solució se surt per la tangent. En la realitat dislocada d'Alberto González Vázquez gens succeeix com s'espera. La narració perd tota la seva lògica i situa a l'espectador en un abisme obligant-li a tornar a veure.