Un tipus corrent amb un monopatí en l'esquena per la carretera, entre els cotxes; una parella en el mar abraçant-se i jugant, nens i danses a la platja, mentre un ancià narra els seus records, els seus hàbits de comunicació mental, parla del valor de les flors, el fet de compartir i de Uru; un concurs de ball típic enquadrant el cul de les ballarines. Aquestes són, més que les d'un tafaner, les experiències i anotacions d'un observador impassible en la polinèsia.

«Per a mi, Tabú Maná és un retrobament entre l'humà i ho tel·lúric. Clar, i el conflicte amb el colonialisme.» (Lluís Escartín)

Lluís Escartín presenta en Tabú Maná un retrat de les imposicions colonials (i del puritanisme que portaven), de com existeixen discrets desvergonyiments i memòria dels costums originaris per part dels habitants polinesis davant la intrusió. Tot des del fragmentari, des del punt de vista que abasta una persona, dades i gestos recollits en l'esdevenir d'una estada puntual a manera de diari de viatge.

Ordenada en dos segments, el de les vistes costumistes a la platja i interiors amb la narració en off sobre la importància de la naturalesa en aquesta cultura i de com va afectar la colonització occidental, una mirada de fotografia reposada; mentre que en el segon capítol se succeeixen fragments de ballarines en una competició de dansa tradicional, on la càmera es queda enamorada dels seus moviments de maluc hipnòtics; ambdues parts estan emplaçades entre un pròleg del tipus corrent per la carretera i un epíleg amb la conversa incompressible, aliena al càmera però aparentment amistosa, de dues persones en la seva pròpia llengua. Tabú Maná posseeix una estructura a manera de ulleres (oo), dos nuclis complementaris entre parèntesis, com redundant en la funció observadora no reglamentada de Lluís Escartín, i en el seu gust per mirar: «el que em mou a filmar són les forces tel·lúriques, el sublim, l'èxtasi i sobretot el no-res.»

Tabú Maná recorda llunyanament al seu treball de 2002 Texas Sunrise on els fragments de mirades sobre el lloc eren filats per la narració en off sobre els costums, gairebé extintes, de la població originària i, així mateix, sense un àpex de punt de vista nostàlgic actualitzant la seva lectura al món contemporani. Potser pel color, els paisatges i les seves gents Tabú Maná resulti més optimista però les lliçons de tots dos treballs són complementàries, l'esdevenir natural com a mètode per habitar al marge de la institució burocratitzada de la supervivència en occident.