Documentació de la performance Tengo tiempo en la qual Miguel Benlloch, en una espècie de ritual íntim, es desvesteix llevant-se lentament les nombroses peces que cobreixen el seu cos, fins a quedar nu enfront del públic. Una acció que reflexiona sobre el cos com a objecte cultural, com a contenidor de temps i acumulador de les experiències que construeixen la identitat, alhora que qüestiona la identitat sexual com a construcció soci-cultural i les definicions categòriques que la classifiquen: hetero, homo, bisexual.

Després de la presentació que de Benlloch fa el seu col·lega Federico Guzmán, el performer apareix subtilment en escena. A mesura que el públic nota la seva presència es produeix un silenci a la sala. Comença l'acció; Miguel es lleva un barnús vermell, una gel·laba blanca, un capell de palla, guants vermells, etc. Una a una es despulla de les nombroses peces que cobreixen el seu cos amb ritme lent i pausat, en una sort de cerimònia íntima que, sense espectacularitat però també sense cap pudor, s'exhibeix públicament. Una capa i després altra i una altra mes; robes d'home, de dona, de diverses procedències culturals, de éssers estimats, peces que guarden la seva pròpia història i que en unir-se en un mateix acte construeixen una història comuna. La repetició d'un gest, el de desvestir-se en aquest cas, actua com a element recurrent en les obres d'aquest artista per qui "...la creença en què la repetició és part constitutiva del ritu pensa la identitat com una construcció cultural i per tant, reconstruïble i reutilitzable, en permanent trànsit i reflexió".

Quan esperem la nuesa total del seu cos Miguel apareix amb una minifaldilla de lluentons de colors, prengui amulet que l'artista ha utilitzat en diverses de les seves performances, des d'aquelles primeres en l'anomenat ridícul show a Granada fins a les últimes com 51 gèneres. Després la nuesa. Finalment el performer ens mostra un gran llençol amb la llegenda "I Have Time/ Tinc temps", temps per construir, per deconstruir, per mostrar, per reflexionar, per decidir, per acceptar... El cos com a objecte cultural i la roba com a pell en contínua muda que retorna a nous presents que s'acumulen en la memòria del subjecte i de l'entorn. Tengo tiempo respon al futur continu que es parla present entre l'elecció i l'arbitrarietat. La no definició sobre el sexe i el gènere i la seva relació amb l'espiritual.

Aquest vídeo documenta la performance Tengo tiempo realitzada per Miguel Benlloch en The Kitchen, Nova York, en el marc de la presentació de la publicació Estafi Capsule, editada per Robin Kahn. Posteriorment l'acció es va presenta en el Planta Baja, Granada i en Mollá Barcelona.

Relació de robes: barnús vermell, gel·laba blanca, capell de palla, capell egipci, guant vermells, guants blancs, pantalons negre de vestir, brusa negra de Marino i Juan Antonio, guants negres, pantalons de pana, camisa de franel·la de quadres, armilla vermella de llana de María José, pantalons negre de ratlles, camisa blanca de formigues de Juan Carlos, samarreta negra Plus ultra, pantalons beix d'estiu, guants taronja, minipul de talls de colors, minifaldilla de lluentons, calçotets blancs. Nu.